Les edats del rock by BBC

Se7en ages of rock

He de solventar un error molt greu que pal·liaré immediatament amb aquest post. No ús he comentat uns documentals molt bons del canal anglès de la BBC sobre la música rock. El canal 33 els va emetre durant el primer trimetre d’enguany però em vaig saber aguantar fins a tenir-los tots i dosificar-me’ls durant aquest estiu. Són uns documentals que va elaborar el canal anglès sobre el naixament de la música moderna durant la segona meitat del segle XX: les 7 edats del rock.

Evidentment estan dividits en 7 capítols d’una hora de duració. Cada episodi ens explica el neixament d’un estil de rock a través de la situació social del moment i sota les influències de la generació anterior fent-lo evolucionar un pas més.

Setembre, mes de les series

Comença el curs per molta gent, l’estiu s’acaba i entrem en època de tardor. Moltes parelles s’hauran separat durant el transcurs estival, molts patiran la depressió postestiuenca amb el retorn al curro, els nens per sort tornen a l’escola i l’espectador torna a la seva rutina televisiva. Siguis solter, divorciat, separat, infeliç o el desgraciat que ho té tot però no ho sap valorar, en aquest post d’avui escric el que em sembla més interessant que ofereix la tele yanqui. 8 motius per posposar un imminent suicidi:

Prison break (T4)

Assistim segons el canal Fox a l’últim acte d’aquesta sèrie d’acció, només superada en morts imprevisibles per “24″. Prison break, quarta i última temporada pels germans de diferent cognom, Scofield i Burrows, disposats a desmantellar “la companyia” que els ha fet la guitza des de la primera temporada (de fet l’única bona que té la sèrie). SPOILER: els fans estaran d’enhorabona amb la recuperació de la doctora Sarah Tancredi, morta durant la tercera temporada i ressucitada per aquesta última entrega. Als USA van pel cinquè capitol. La premisa de reunir-los a tots i perdonar-los amb la missió d’enderrocar a the company en plan “12 del patíbul” està agafada amb pinces. La tònica general de la sèrie. Tot pels pèls.

Fast food, Fast wars

Generation kill

Em perdonareu que torni a postejar sobre una altra sèrie amb un marge de temps tan petit, considerant sempre que ús preneu en serio les alternatives televisives que proposo, i estigueu apreciant l’última sèrie que ús vaig recomanar abans d’ahir: Entourage (el séquito). La que avui presento quasi no li fa falta presentació. És la genialitat estival de la petita GRAN pantalla, i un nou èxit del meu canal de televisió favorit, HBO.

Generation kill. Creadors: David Simon i Ed Burns. Antecedents d’aquests senyors: The wire. De veritat fa falta que digui alguna cosa més? En cas de que així sigui continua llegint després del salt.

Res com tenir un amic famós

Entourage

Entourage (el séquito) emesa pel canal + i posteriorment per la sexta inicia la cinquena temporada a l’HBO. Una sèrie que no vaig mencionar al post tribut a l’HBO i que es mereix un escrit per ella mateixa. L’acció de la trama ens porta a Hollywood. Vincent Chase, un noi provinent del Bronx, és una jove promesa en alça com a actor en el món del cinema. El seu agent, Ari Gold, és despietat i només vol que faci possibles blockbusters, convertir-lo en el nou Tom Cruise o Brad Pitt sense tenir en compte l’opinió ni els sentiments de la nostra estrella. És per això que Vincent es rodeja dels seus millors amics allà on va. Eric és el seu millor amic des de la infància, i a partir d’ara també serà el seu representant, vetllant pels interessos del seu amic que són més artístics que econòmics. El seu germà Johnny “Drama” Chase, que també va triumfar fa molts anys en una sèrie de segona categoria, intenta remuntar la seva ensurrada carrera i apartar-se de l’ombra d’en Vincent. Finalment tenim a Tortuga, un altre amic del Bronx, amb menys llums que l’Eric però igual de lleial i amant de l’estètica nigger.

Inicis de la publicitat

Mad men

Acabo de veure el final de la primera temporada de Mad Men. La sèrie del canal AMC va robar un dels millors talents a HBO al produir la primera sèrie del canal. Matthew Weiner anava presentant el seu pilot per la factoria de les sèries de qualitat, mentre escribia episodis per la família Soprano, amb l’esperança d’afegir la seva com una més. Aquesta vegada HBO no va saber veure les possiblitats que sí va veure AMC. Com a resultat AMC s’ha estrenat en el món de les sèries de producció pròpia amb una d’excel·lent.

Tribut a l’HBO

El millor canal del món

Amb motiu de l’estrena de Generation kill d’en David Simon (creador de the wire), he volgut retre el meu particular homenatge a l’equivalent Canal+ (però a milions d’anys llum) d’EE.UU. El canal HBO o Home Box office (enllaço amb la wikipedia i em salto els seus orígens. Gràcies internet!) té les millors sèries i les més prestigioses que una cadena pugui desitjar. No qualsevol cadena nord-americana, sinó qualsevol cadena mundial. A la seva web, HBO Online, trobareu tota la informació sobre cada una d’elles. En principi els seus sistemes de pagament estaven restringits només als residents del país, però ara crec que és públic a tot al món.

En tot cas i abans d’emetre un judici just a Generation kill aquestes són les sèries d’obligat visionat per ser “persona”. No faré una numeració amb les cinc millors, ni un ordre de millor a pitjor. Senzillament s’han de veure sí o sí abans de morir.

Dr. Malvat enamorat

Dr. Horrible's sing-along blog

Mentre durava la famosa vaga de guionistes d’enguany, que va causar un important nombre de series més reduïdes de l’habitual, Mr. Joss Whedon va fer una genialitat mentre es reprenien negociacions sindicals. Una sèrie per internet dividida en tres actes de curta durada o junts un capítol pilot d’uns 40 minuts: Dr. Horrible’s sing-along blog.

En realitat es tracten del que es comença a conèixer com “webisodis”. Mix entre web + episodis. Són capitols addicionals a la sèrie de televisió emesos exclusivament per internet que aporten material nou, enriquint més l’univers de la sèrie però no afecten a la trama principal de la emesa a la tv. Exemples: the office, lost, battlestar galactica tenen els seus a les seves pàgines oficials.

Però el blog d’aquest Dr. Horrible no té sèrie. Només compte amb les aportacions d’Internet. I encara que hi ha la productora de Whedon a darrera es nota que és un producte fet en família. El guió està fet a 8 mans, 4 de la família Whedon. Els actors són habituals de les seves produccions. En resum, un experiment per matar el temps i l’avorriment durant aquells 3 mesos de vaga. Resultat: UNA OBRA MESTRA.

Vampirs amb drets i deures

True blood

Alan Ball torna a la petita pantalla després de la seva gran obra, Six feet under (A dos metros bajo tierra), amb l’adaptació d’unes novel·les de Charlaine Harris, Southern vampire tales. A les nostres terres el primer volum porta el nom de “Muerto hasta el anochecer”. La idea parteix de la integració dels vampirs a la societat, que decideixen sortir a la llum un cop els japonesos inventen sang sintètica. L’acció del primer llibre i de la sèrie es situa a Lousiana, un vampir que intenta integrar-se, Bill, coneix a una cambrera, Sookie, que és capaç de llegir les ments menys la d’ell. El pilot es va filtrar fa unes setmanes enrere per les xarxes P2P. Només proposo un exercici: compareu el pilot d’ A dos metros bajo tierra i el de True blood. On ha anat a parar el talent del meu apreciat Alan. Li ha passat el mateix que els germans Wachowski amb Matrix? La primera una obra mestre i dos trunyos les següents? Esperem que aixequi el nivell amb els següents episodis. La sèrie comença el 7 de setembre oficialment.

Sisplau Alan, sisplau, diguem que tens un pla mestre reservat per més endavant i que anirem encaixant les peces amb la resta de capítols. Resaré per la teva millora.

De policies i narcotraficants

the wire

D’entrada les sèries de policies, detectius i investigadors privats no m’han acabat de fer el pes. A excepció de House, que podríem dir que el criminal és la malaltia que busca el nou Sherlock Holmes del segle XXI, ni les CSI (las vegas, miami, N.Y.) ni Mentes criminales per citar les més famoses no m’acabaven d’enganxar. Saps que el resultat culminarà en aquell mateix capítol però no aportarà cap valor als personatges, no canviaran davant dels esdeveniments, no seran millors ni pitjors que quan començaven a investigar. The wire va més enllà. Si bé la presentació del cas dura un parell de capítols, la culminació no sabrem si acaba aquella temporada o seguirà un parell més enllà. Que els policies no viuen per treballar (cas de Grissom), són funcionaris purs i durs que volen fer les seves hores i marxar a casa a veure el partit de football, per molt que els “negratas” trafiquin pels barris, matin a les putes o s’immisceixen en affairs polítics.

David Simon, el creador, ex-periodista del The Baltimore Sun (on s’ambienta la sèrie) va estar durant 12 anys empapant-se diàriament de noticies sobre el tràfic de drogues i la feina que feia la policia de Baltimore al respecte. Ho trasllada amb un realisme que espanta, alhora que ens presenta uns personatges treballadíssims i desubicant la línia que separa el bé del mal. Ni els bons són tan bons ni els dolents tan dolents. Menció a part es mereix el personatge d’Omar, el primer lladre que roba als traficants i a sobre és gay. No sé que feu encara llegint aquest post. A veure-la!