Kate, hem de tornar!

Ajïra Airways

A aquestes alçades si ets seguidor d’aquest blog, deixeu-me comptar les entrades, mmm… 1, 2, 3,… Si ets un dels 5 seguidors del blog: enhorabona! Has guanyat un fantàstic viatge amb totes les despeses pagades al destí que vulguis, només m’has d’enviar les teves dades al correu electrònic. La companyia amb la que volarem és la que il·lustra el post: Ajïra Airways. M’asseguro d’anar sempre en bones companyies, i més després de comprar el bitllet amb Oceanic Airlines, una aerolinia que va fer fallida després de l’incident, ara farà quatre anys, amb aquell avió que es va estavellar al Pacífic (amb només 6 supervivents, quin horror!). No us preocupeu que si aneu a la web veureu que és molt fiable. Després del salt analitzo quins són els punts forts i febles d’aquestes aerolinies.

Insisteixo. Mireu THE WIRE

McNulty i Bunk

Ho puc dir més alt però no més clar referent al titular. Sense cap mena de dubte the wire és la sèrie més realista, veraç i talentosa de policies feta mai per televisió. És la tercera vegada que escric sobre ella en aquest blog, i no me’n canso. Manté el nivell des de la primera temporada i no deixa de sorprendre’m la genialitat dels guionistes i els girs argumentals que padeix la trama, a través dels seus protagonistes, al servei d’una història que en tot moment gira al voltant de la gran ciutat de Baltimore.

Los Soprano: una pel·lícula de 4.775 minuts

No hi ha res com la família

El 1999 vaig començar a veure una sèrie: Los Soprano. L’emetia Canal +. Em van ben enganyar. En realitat estava començant una pel·lícula que dura l’aproximació que apunto al titular del post. I per fi, després que HBO va emetre el final el maig del 2007, ahir el vaig veure jo. 8 anys que ha durat el film. 8 anys on he crescut i he anat acompanyant a Tony Soprano durant 8 anys de la seva vida: a les seves visites a la psiquiatra; a contemplar amb ell com la Meadow, la filla, passa d’adolescent pijeta a dona “pija”; a veure el seu fill Anthony Junior, A.J., de ser un mocós a un home amb tendencies depresives (i suicides); a separar-se i ajuntar-se amb la Carmella, la seva esposa; d’ ésser un dels “capos” de la màfia de New Jersey a ser el CAPO de la costa est; etc. I ahir vaig veure el punt i final tan polèmic i comentat que va decidir David Chase, el creador de la sèrie,  pel seu protagonista. I si algú no ha vist aquesta pel·lícula, que es posi les piles. Després del salt tot espoilers.

La porculització de l’infància

Old times, good times

La fotografia del post il·lustra el tema. És evident no? Crec afirmar sense cap tipus de dubte que no hi ha ésser o entitat física en el planeta que no sàpiga qui són els personatges que hi apareixen o el senyor que els va crear, però per si algú és extraterrestre, parlo de BOLA DE DRAC d’AKIRA TORIYAMA (quasi que no fa falta ni enllaçar enlloc). Tv3 i posteriorment el club super 3 ens va ajudar a gravar amb foc a la memòria les aventures d’en Goku & co. Reemissió rera reemissió rera reemissió, Fly (i reemissions), Bola de drac Z (més reemissions), i així vam anar passant els anys durant la dècada dels 90′. Il·lusionats en seguir les aventures i els kamehames del Superman japonès, qui no els va comparar? (superman era una nena), a  tots d’una manera o d’una altre ens va afectar durant el creixament.

El relleu de F·R·I·E·N·D·S

How i met your mother

Quan va acabar Friends el 2004 molts espectadors ens vam quedar orfes de bona comèdia de situació. Hi havia 7 vidas però a mi no m’agradava. Els de la NBC van tenir la idea de l’spin-off d’en Joey. Primer tots superfeliços i contents. Després cabrejats i dolguts al comprovar el “trunyu” que ens havien servit i amb el que havien fet amb un dels millors personatges que ha parit la televisió. A més les cadenes tampoc la van emetre però a canvi els de Cuatro no se’ls acudia res millor que anar posant les reemisions dels amics novaiorquesos, com Antena 3 amb els Simpson. Es van intentar fer aproximacions amb series similars i mateixa premisa a la ciutat dels gratacels. Fins que sense fer soroll va sorgir aquesta genialitat: How i met your mother (Com vaig conèixer a la vostre mare).

Les edats del rock by BBC

Se7en ages of rock

He de solventar un error molt greu que pal·liaré immediatament amb aquest post. No ús he comentat uns documentals molt bons del canal anglès de la BBC sobre la música rock. El canal 33 els va emetre durant el primer trimetre d’enguany però em vaig saber aguantar fins a tenir-los tots i dosificar-me’ls durant aquest estiu. Són uns documentals que va elaborar el canal anglès sobre el naixament de la música moderna durant la segona meitat del segle XX: les 7 edats del rock.

Evidentment estan dividits en 7 capítols d’una hora de duració. Cada episodi ens explica el neixament d’un estil de rock a través de la situació social del moment i sota les influències de la generació anterior fent-lo evolucionar un pas més.

Setembre, mes de les series

Comença el curs per molta gent, l’estiu s’acaba i entrem en època de tardor. Moltes parelles s’hauran separat durant el transcurs estival, molts patiran la depressió postestiuenca amb el retorn al curro, els nens per sort tornen a l’escola i l’espectador torna a la seva rutina televisiva. Siguis solter, divorciat, separat, infeliç o el desgraciat que ho té tot però no ho sap valorar, en aquest post d’avui escric el que em sembla més interessant que ofereix la tele yanqui. 8 motius per posposar un imminent suicidi:

Prison break (T4)

Assistim segons el canal Fox a l’últim acte d’aquesta sèrie d’acció, només superada en morts imprevisibles per “24″. Prison break, quarta i última temporada pels germans de diferent cognom, Scofield i Burrows, disposats a desmantellar “la companyia” que els ha fet la guitza des de la primera temporada (de fet l’única bona que té la sèrie). SPOILER: els fans estaran d’enhorabona amb la recuperació de la doctora Sarah Tancredi, morta durant la tercera temporada i ressucitada per aquesta última entrega. Als USA van pel cinquè capitol. La premisa de reunir-los a tots i perdonar-los amb la missió d’enderrocar a the company en plan “12 del patíbul” està agafada amb pinces. La tònica general de la sèrie. Tot pels pèls.

Fast food, Fast wars

Generation kill

Em perdonareu que torni a postejar sobre una altra sèrie amb un marge de temps tan petit, considerant sempre que ús preneu en serio les alternatives televisives que proposo, i estigueu apreciant l’última sèrie que ús vaig recomanar abans d’ahir: Entourage (el séquito). La que avui presento quasi no li fa falta presentació. És la genialitat estival de la petita GRAN pantalla, i un nou èxit del meu canal de televisió favorit, HBO.

Generation kill. Creadors: David Simon i Ed Burns. Antecedents d’aquests senyors: The wire. De veritat fa falta que digui alguna cosa més? En cas de que així sigui continua llegint després del salt.

Res com tenir un amic famós

Entourage

Entourage (el séquito) emesa pel canal + i posteriorment per la sexta inicia la cinquena temporada a l’HBO. Una sèrie que no vaig mencionar al post tribut a l’HBO i que es mereix un escrit per ella mateixa. L’acció de la trama ens porta a Hollywood. Vincent Chase, un noi provinent del Bronx, és una jove promesa en alça com a actor en el món del cinema. El seu agent, Ari Gold, és despietat i només vol que faci possibles blockbusters, convertir-lo en el nou Tom Cruise o Brad Pitt sense tenir en compte l’opinió ni els sentiments de la nostra estrella. És per això que Vincent es rodeja dels seus millors amics allà on va. Eric és el seu millor amic des de la infància, i a partir d’ara també serà el seu representant, vetllant pels interessos del seu amic que són més artístics que econòmics. El seu germà Johnny “Drama” Chase, que també va triumfar fa molts anys en una sèrie de segona categoria, intenta remuntar la seva ensurrada carrera i apartar-se de l’ombra d’en Vincent. Finalment tenim a Tortuga, un altre amic del Bronx, amb menys llums que l’Eric però igual de lleial i amant de l’estètica nigger.

Inicis de la publicitat

Mad men

Acabo de veure el final de la primera temporada de Mad Men. La sèrie del canal AMC va robar un dels millors talents a HBO al produir la primera sèrie del canal. Matthew Weiner anava presentant el seu pilot per la factoria de les sèries de qualitat, mentre escribia episodis per la família Soprano, amb l’esperança d’afegir la seva com una més. Aquesta vegada HBO no va saber veure les possiblitats que sí va veure AMC. Com a resultat AMC s’ha estrenat en el món de les sèries de producció pròpia amb una d’excel·lent.