Manifest dels drets funamentals d’internet

Després de la bomba anunciada abans d’ahir pel govern espanyol, sobre el control de pàgines d’enllaços i “el lio” sobre els drets d’autor per part del Ministeri de Cultura, faig difusió del manifest dels drets HUMANS de la web 2.0. Ha calgut una barbaritat per despertar-me de nou a la blogosfera i que lamentablement tenia abandonada per motius XXX (mmmmm…). Sense més dil·lacions, el manifest:

1. – Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

2. – La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.

Top 10 musical 2008

Una llista més, típica típica típica, abans de donar per finalitzat aquest any. A continuació dóno un repas als que han estat els millors àlbums musicals del 2008. Al ser personal no està per res lligat a la crítica musical professional ni res per l’estil. Però són els àlbums que més m’han cridat l’atenció i he reproduit a l’mp3 més que qualsevol altre.

Mentiria si hagués de dir que s’han quedat per poquet al calaix els següents discs, però sí que han estat molt destacats per la polèmica que han generat, o simplement perquè a mí m’han deixat un regust dolç però insuficient per desbancar a qualsevol dels àlbums exposats. A destacar: death magnetic de Metallica, chinese democracy de Guns’n'roses, reconstrucción de Deluxe, modern guilt de Beck, only by the night de Kings of Leon, i love your glasses de Russian red, Glasvegas de Glasvegas, l’Ep de Grupo de expertos solynieve, antiguo y nuevo, the bedlam in Goliath de The Mars volta o Qué fue de Ellos de Ellos. Si fós un top 20… Però és un top 10.  Anem amb els que sí han entrat, sense ordre de preferència:

Rock from New York

Per començar bé aquest especial dedicat a el bo i millor de la ciutat de “la gran manzana”, començarem per dir que Nova York és des de ja una de les capitals de la música i creadora de grans artistes, a part de donar grans cançons: la típica New york new york (la versió Frank Sinatra), New York city boy (engaxíssima cançó dels anglesos Pet shop boys) o Englishman in New York (Sting). Però la ciutat també ha estat cuna de molts artistes consagrats (Los Ramones, New York dolls, Kiss, Spin doctors, The velvet underground o Talking heads) o els novells, alguns coneguts i d’altres no tant que ara mateix passaré a destacar, com el més bo que ha surtit últimament de la ciutat:

The strokes

Com no podia ser d’una altra manera. The strokes. El grup destinat a posar de moda un altre cop l’anomenat garage rock, amb un àlbum debut genial i indiscutible obra mestre del rock contemporani: Is this it (2001) amb magnífiques cançons “rompepistas” de ballar com “New York city cops”, “Hard to explain” o “last nite” entre el millor de l’àlbum.

Cantautor desmemoriat

JotaCristo

El programa el ambigú presentat per Diego A. Manrique va oferir recentment una perla en els seus especials (de tan en tan) “canciones desnudas”. L’aparició del líder de Los Planetas: Juan Ramón Rodríguez Cervilla, Jota pels amics, on es deixava entrevistar de forma espontània pel periodista i tocar les cançons de la seva dilatada carrera, guitarra acústica en mà i unplagged, més emblemàtiques o que més han repercutit d’alguna manera durant la seva trajectòria musical de manera cronològica.

Are we human?

Noves opinions personals i subjectives sobre les últimes escoltes del panorama musical alternatiu, allunyades de les radiofòrmules però no de Radio3, del que això subscriu. Dos sorpreses, una decepció, uns que comencen i l’esperat nou disc del grup que més he postejat recentment en aquest post. Breument dir-vos que oficialment Guns’n'roses han publicat per fi chinese democracy. Aquí vaig donar l’opinió en el seu moment, i ara han surtit més cançons a la palestra. Puc dir sense equivocar-me, després d’escoltar-lo varies vegades, que aquest nou àlbum és una porqueria. En el seu moment em vaig deixar emportar per l’efusivitat. Greu error el meu. Però no fa falta que em creieu, escolteu-lo. Anem als que ens ocupen:

Day and age

Els que sou habituals al blog (mil gràcies) sabreu de la meva lluita per aconseguir entrades pel concert que faran pròximament a Barcelona. Prova superada. The killers han publicat el seu tercer àlbum d’estudi, quart si comptem les cares b del sawdust (2007), day and age (2008). De moment han llençat un senzill molt enganxós/empalagós anomenant “human”. Conjuntament amb 10 noves peces (comptant la bonus track “a crippling blow”) encara no puc donar un judici just, la meva condició de fan pesa molt sobre el criteri d’aquest cd, però és veritat que, com han dit els mateixos killers, el so es manté amb la resta de cançons a “human”: “spaceman” i “losing touch” formen un tríptic musical popero, futuribles propers senzills, i després comencen els experiments musicals amb el productor del disc Stuart Price. Millors tracks: “neon tiger” i “joy ride”. Atenció a la raresa de “i can’t stay”, influències 100% hawaiianes.

La unió fa la força

Canviem de recinte!

La setmana passada a molts ens va doldre molt no aconseguir entrades pel proper concert de the killers a la sala Razzmatazz, i tot i que no són molt coneguts per aquestes terres com poden ser the cure o el canto del loco, per posar un exemple de fora i un de la península, sí que tenen suficients fans com per posar-los en un recinte prou gran per què hi pugui cabre tothom. L’efecte fan ha fet molt per canviar aquesta situació tan injusta, doncs Razzmatazz és una sala petita per un grup tan popular, però fins ara la promotora que els porta (Gamerco) no se n’havia adonat. Però per fi han decidit canviar l’ubicació, per l’alegria de tothom, però també per la de la pròpia promotora que veurà com els beneficis es veuran multiplicats a diferència de l’errada en la primera decisió. Razzmatazz és una bona sala, però han de saber quan és el moment d’evolucionar a llocs més grans i deixar les sales més petites pels grups novells que estan començant, i els killers de novells ja no tenen res. En definitiva, que passaran de veure com 2.500 persones els mirarien a omplir un pavelló on n’hi caben 10.000 més. Aquesta vegada ningú s’hauria de quedar sense entrades. Danys colaterals: em temo que la major part dels revenda s’hauran d’empassar les que tenien. No em fan cap pena.

Després del salt us deixo la nota de premsa que m’han enviat des d’Iguanapop, per informar del canvi de recinta i la surtida del nou àlbum:

Se ve que hay calidad

Com diu la cançó de Grupo de expertos solynieve, la ració de crítica musical que avui postejo ve més influenciada per la meva ànima de fan que cap altre cosa. Un parell que tenen uns quants anys, un que no m’esperava que fos tan dolent i un parell de novells. Ah! També felicitar a Vetusta Morla, que vaig postejar en el blog anteriorment, pel premi de música moderna de Radio 3. I anunciar amb gran joia al meu cor el pròxim concert dels The killers que faran a Barcelona el proper 21 de març del 2009 a la sala Razzmatazz (entrades a la venta a partir del 5 de novembre). Gràcies pel “soplo” a Hipersónica. I ara els àlbums:

Black ice

Com no podia ser de cap altre manera, els primers que havien de surtir eren els meus autralians favorits (d’origen Glasgowenc): Acedecé o Eisidisi o corrent alterna/corrent continua, entre d’altres noms pels quals se’ls coneix. AC/DC tornen després d’un període de 8 anys inactius des de Stiff upper lip (2000), el llançament del seu últim àlbum d’estudi Black ice (2008) ve acompanyat d’una gira mundial. Entre les ciutats: Barcelona, i el que això subscriu: un dels assistents a l’event (que també està al facebook). El disc en si no té res d’especial, original o diferent. El so és 100% AC/DC, un altre disc similar als altres. Però després de 35 anys de carrera, que aquests pares del heavy es conservin tan frescs com el primer dia és d’elogi. Que no? Escolteu el single “Rock and roll train” o el “war machine”. Clars exemples d’un talent que avui encara es manté immaculat.

La ràdio pels d’ànima indie

Radio3, més que música

Flipat encara amb la noticia de que les entrades pel pròxim concert d’AC/DC s’han esgotat amb unes tres hores, em reafirmo amb la immensa sort que he tingut de ser una de les 17.500 persones posseidores del golden ticket. No sé com ho faré però hauria de posar algun widget amb alguna “countdown”, o sigui que demano ajuda a algún bon friki coneixador de la frikada que friso. Després de la parrafada anem amb el titular del post.

Em declaro fan de Radio3 des de fa poquet. Enteneu-me bé, sabia de la seva existència però sempre he estat un mal oïent radiofònic. Però des de que han renovat la web, molt maca per cert, i han començat a integrar els podcasts i els serveis multimèdia, l’oïent del segle XXI: enganxat al mòbil, a la xarxa i a les noves tecnologies en general, ho té més fàcil per fer-se la seva pròpia programació al seu gust.

Livin’ on exctacy

Els reis del heavy

No sé si ho he escrit bé al títol del post, però la veritat és que no m’importa. És la sensació que em recorra per tot el cos en aquests moments. A les 09:58 del matí amb la mà tremolosa i la pantalla a internet, els meus esforços s’han centrat en comprar les entrades per possiblement l’últim concert d’aquestes figures llegendaries del rock: AC/DC. Fins les 10:02 esperant pel telèfon que alguna ànima caritativa rebés la meva trucada, la web del servicaixa havia fet fallida, i gràcies a Déu el miracle ha estat possible.

Allau musical (2)

Estimats paranoics, com haureu comprovat gairabé no he escrit res durant la darrera setmana en el blog. La desgràcia ha volgut caure damunt meu en forma de tràgic accident de moto. Efectivament. El passat dimecres me la vaig fotre. Afortunadament ningú ha lamentat més dolor que un servidor. El cos ja el tinc recuperat però no puc dir el mateix de la meva derbi. En fi. Vaig prometre més novetats musicals que s’havien acumulat durant el mes de setembre i aquí ús les porto. Ah sí. Fans d’AC/DC estigueu atents a la compra d’entrades. El proper 31 de març concert al Palau St. Jordi de Barcelona del mític grup. I ara els àlbums:

Dig out your soul

Com no podia ser de cap altre manera la primera “review” és per Oasis. El retorn dels germans Gallagher després del recopilatori Stop de clocks (2006).  El primer que he de dir és que Dig out your soul sona molt bé. Em recorda als seus primer àlbums, on hi havia posat tot el talent fins que van perdre el nord embriagant-se d’èxit. Un gran encert per (re)enganxar al seu públic després dels seus alts i baixos dels darrers anys és el senzill the shock of the lightning. Una gran cançó que precedeix a 10 més amb el mateix nivell. Algú ha dit que decau a mesura que el vas escoltant, jo en porto més de 5 i no em canso. Julio Ruiz de Disco Grande (Radio3) ha obert tres programes amb Oasis. Si el veterà locutor ha començat així és perquè el disc alguna cosa aportarà.