Breus apunts d’un cinèfil (doble ració)

Com que tinc acumulat un munt de pel·lícules pendents de comentar, i per tant com ja és costum en aquest blog, evitar-vos futurs maldecaps en pèrdues de temps inútils, us porto una nova entrega, doble en aquest cas, de crítiques (de)constructives sobre els últims films visionats. Una bona manera de commemorar el post número 75 de les meves paranoiades. Anem al tema:

The incredible Hulk

Primera d’unes quantes pelis comercials que m’he empassat durant les darreres setmanes. Estem davant la segona versió, reinvenció, del superheroi verd hipermusculat: el incríble Hulk. Després del desacord amb la interpretació del personatge per part de l’autor d’origen xinès Ang Lee amb Hulk, el director francès Louis Leterrier és l’encarregat de supervisar sense cap tipus de carisme aquesta segona part. Que no deixa de ser un nou començament, això sí, amb una brillant introducció sobre l’origen del personatge (que dura el mateix que els títols de crèdit). La trama és la mateixa que el serial televisiu, la fugida pel món del Doctor Bruce Banner a la recerca d’una cura pel seu alter ego (el gigante verde). Un Hulk diferent al de Lee (gràcies a déu més humà i menys shrek), un enemic a la seva alçada (Abominación, el gran Tim Roth), i la perfilació del que comença a prendre forma com a univers del Avengers (los vengadores: capitan america, iron man, thor, hulk, hombre gigante, etc.) pel futur llargmetratge (previst pel 2011) amb l’introducció d’en Tony Iron man Stark (a l’última escena del film), o elements relacionats com el “suero del supersoldat” (aplicat a Emil Blonsky, futur Abominació) que dóna origen al Capità America. Sens dubte ens esperen els propers anys més films de superherois made in Marvel studios. De moment la que ens ocupa és curteta i entretinguda. Ah sí! Edward Norton (Banner/Hulk) també és autor del guió.

Completant l’obra mestre

Burn-E

Aquest personatge que apareix a l’imatge és el protagonista de la nova delicatessen surtida de la fàbrica de joies cinematogràfiques, i no es tracta de l’HBO, sinó de Pixar. Com és habitual en aquesta fantàstica companyia, cada cert temps sol fer un curtmetratge que, o bé acompanya la nova peli que han fet, o bé apareix als extres per vendre més dvds. En aquest cas toca completar la gran obra mestre que van parir aquest estiu passat als cinemes: Wall-E. I que anteriorment ja vaig comentar aquí.

Aquest curt complementa el film de Wall-E com si d’escenes eliminades es tractés. La trama és senzilla i gira al voltant del film, però canviant el punt de vista del protagonista d’aquella per un personatge secundari, i aquest, en Burn-E. Un robot dedicat a les tasques ingrates de la neteja del creuer espacial (on passava gran part de la trama de la pel·lícula). Però quan s’és un secundari en un film poc ens importa el destí d’aquest personatge, és temporal i volem seguir els esdeveniments del protagonista principal, encara que sigui en detriment d’aquest pobre secundari. La trama ens ho demana. Per això, Pixar vol retre a modo d’homenatge, tribut a tots aquells secundaris, més aviat extres, mostrant les conseqüencies de les accions de l’estrella de la funció i com afecta al pobre desgraciat que apareixerà uns segons en pantalla. El resultat es diu Burn-E i aquesta és la meravella que s’han pensat:

Insisteixo. Mireu THE WIRE

McNulty i Bunk

Ho puc dir més alt però no més clar referent al titular. Sense cap mena de dubte the wire és la sèrie més realista, veraç i talentosa de policies feta mai per televisió. És la tercera vegada que escric sobre ella en aquest blog, i no me’n canso. Manté el nivell des de la primera temporada i no deixa de sorprendre’m la genialitat dels guionistes i els girs argumentals que padeix la trama, a través dels seus protagonistes, al servei d’una història que en tot moment gira al voltant de la gran ciutat de Baltimore.

Breus apunts d’un cinèfil (5)

Ja ho sé, ja ho sé. “Però si ahir vas parlar de cinema, avui un altre cop?” Sí. Ahir tenia molt fresc el que volia dir a Burn after reading i no ho volia deixar per més endavant, i porto unes quantes pelis acumulades que he vist recentment i el meu deure amb aquest blog és postejar-les. A més a mes és divendres, i és el dia que els cinemes estrenen films. Si creieu que us empatxareu de cinefilia llegiu-lo un altre dia. Als més valents “vamos a ello”:

Flight of the navigator

El vuelo del navegante és la típica producció Disney feta als 80′. Obviament estic parlant d’un clàssic d’aquesta gran època del cine, sobretot en cinema “familiar”. La història gira al voltant d’en David, un noiet que va a buscar al seu germà petit d’una festa a través d’un bosc. Accidentalment es dóna un cop amb unes branques i queda momentàniament inconscient, o almenys això creu ell. En realitat han passat 8 anys i els seus familiars l’han estat buscant desesperadament fins ara. Al mateix temps, la NASA descobreix una nau alienígena aprop d’on es trobava en David. El misteri acaba de començar. De fet el misteri es fa evident de seguida, es tracta d’una abducció en tota regla, i una cagada per part de “l’abduccionista”. Com he dit és una producció Disney, sobretot dirigida als nens. I el que comença amb una premissa interessantíssima i seriosa es dilueix en un to més còmic. El nen té una informació molt valuosa que la nau necessita, i junts s’ajudaran per fugir dels dolents, en aquest cas la NASA. Si la peli la fessin ara amb aquest argument tots riuriem del ridícul, però com he dit esta realitzada en l’època dorada dels films familiars: Gremlins, Goonies, E.T., Mi amigo Max,… Per la generació dels 80′ és un film de visió obligatoria.

Los Soprano: una pel·lícula de 4.775 minuts

No hi ha res com la família

El 1999 vaig començar a veure una sèrie: Los Soprano. L’emetia Canal +. Em van ben enganyar. En realitat estava començant una pel·lícula que dura l’aproximació que apunto al titular del post. I per fi, després que HBO va emetre el final el maig del 2007, ahir el vaig veure jo. 8 anys que ha durat el film. 8 anys on he crescut i he anat acompanyant a Tony Soprano durant 8 anys de la seva vida: a les seves visites a la psiquiatra; a contemplar amb ell com la Meadow, la filla, passa d’adolescent pijeta a dona “pija”; a veure el seu fill Anthony Junior, A.J., de ser un mocós a un home amb tendencies depresives (i suicides); a separar-se i ajuntar-se amb la Carmella, la seva esposa; d’ ésser un dels “capos” de la màfia de New Jersey a ser el CAPO de la costa est; etc. I ahir vaig veure el punt i final tan polèmic i comentat que va decidir David Chase, el creador de la sèrie,  pel seu protagonista. I si algú no ha vist aquesta pel·lícula, que es posi les piles. Després del salt tot espoilers.

Breus apunts d’un cinèfil (4)

La veritat és que tenia ganes d’escriure sobre l’última “keynote” d’Apple, amb motiu de la renovació de tota la seva gamma de portàtils Mac, cinemadisplays i altres gadgets. Però no han creat suficient commoció en la meva persona com ho va fer en el seu moment l’última renovació d’ipods nano i touch. En tot cas aneu a la seva web a informar-vos si ús fa gràcia la seva high-tech (amb aquests preus). Anem amb les perles que he vist. Ja veureu, ja…

La gran final

Tota una descoberta. Un film sobre tres tribus de diferents continents que tenen molt més en comú amb nosaltres del que pot semblar a primera vista. Una família nòmada de mongols, tuaregs dels desert del Sàhara i uns indis de l’Amazones són els protagonistes de tres històries paral·leles amb el mateix objectiu: aconseguir veure per la televisió la final mundial de fútbol entre Brasil i Alemanya del 2002. La pel·lícula per més “inri” és espanyola, dirigida pel documentalista Gerardo Olivares que salta a la ficció amb aquest llargmetratge. Tot i que filmat en l’estil documental per veure les proeses que realitzen aquests homes per veure un partit de fútbol, és inevitable pensar en tot moment que estem davant d’una típica comèdia espanyola. El doblatge li fa molt de mal, i s’hagués aconseguit més realisme i autenticitat deixant l’idioma original amb els corresponents subtítols. De totes maneres és molt divertida i una grata sorpresa que va passar inadvertida per a molta gent. Molt recomenable.

Breus apunts d’un cinèfil (3)

Com sempre les crítiques de les últimes pelis vistes. Excepcionalment, al blog de Horas de oscuridad parlen millor del cinema “slasher” i fins i tot hi troben un cert sentit. Per tant no seré jo qui parlarà de Viernes 13. Parte IV. Capítulo final. Aconsellable? Llegiu la seva review, no penso fer cap comentari al respecte. També vaig veure la original de el tren de las 3:10, i la vaig comentar fa molt poquet en aquest post, ús enllaço i així m’estalvio repetir-me. Dit això comencem:

Las ruinas

Las ruinas és una producció del còmic Ben Stiller, basada en un llibre de Scott B. Smith, també autor del guió. Uns turistes nordamericans de visita per Mèxic van a parar a un antiga piràmide Maya al mig de la jungle. Un cop allí els vilatants els obliguen a pujar a dalt sense poder baixar, amenaçats de mort. Sense menjar ni aigua i sense entendre la actitud hostil del poble aviat descobriran el terrible secret de les runes. Que ús el dic jo ara: plantes carnívores que a més a més poden criar-se en el cos humà. És a dir o et mengen o et fan servir d’hosta en plan “alien”. Ja està. Una mica d’escenes gores ben incrustades a la trama, i l’actitud inútil i de superioritat dels americans: “¡somos americanos, vendrán a rescatarnos!”. Entretinguda i poc més. Por 0.

Breus apunts d’un cinèfil (2)

Com a l’anterior post del mateix títol, segueixo la meva incansable recerca de vida cinematogràfica després de The dark knight. Aquestes són les últimes 5 pel·lícules que he vist després de revisionar el film del creuat emmascarat.

Equilibrium

Equilibrium és una pel·lícula de culte i que mai s’ha estrenat a Espanya per motius desconeguts. En Christian Bale encara no era el cavaller obscur a Batman begins, però en aquest film apuntava a maneres. Aconsellable baixar-la per les fons habituals P2P. El film és una barreja dels llibres 1984, fahrenheit 451 i un món feliç, a priori sona bé, barrejada amb una estètica i una acció pròxima a Matrix. Després de la III Guerra mundial el govern prèn la mesura brutal d’eliminar mitjançant una droga, el prozium, les emocions de l’ésser humà. Les emocions porten a l’home a la guerra i és la millor manera per evitar-la. Qualsevol expressió de l’art s’ha d’eliminar, tot allò que porti a pensar artíticament s’ha d’eliminar, si alguna persona sent s’ha d’eliminar. Els nous policies, atenció al nom, els clergues tetragrammatons són els responsables de la caça i captura dels radicals que estan en contra de la ideologia imposada. John Preston (Chritian Bale) un clergue tetragrammaton començarà a sentir. Les lluites kung-fu pistòliques són lo millor. Em sembla que hi ha més de 100 morts durant el metratge. La testosterona pels núvols.

Fast food, Fast wars

Generation kill

Em perdonareu que torni a postejar sobre una altra sèrie amb un marge de temps tan petit, considerant sempre que ús preneu en serio les alternatives televisives que proposo, i estigueu apreciant l’última sèrie que ús vaig recomanar abans d’ahir: Entourage (el séquito). La que avui presento quasi no li fa falta presentació. És la genialitat estival de la petita GRAN pantalla, i un nou èxit del meu canal de televisió favorit, HBO.

Generation kill. Creadors: David Simon i Ed Burns. Antecedents d’aquests senyors: The wire. De veritat fa falta que digui alguna cosa més? En cas de que així sigui continua llegint després del salt.

Res com tenir un amic famós

Entourage

Entourage (el séquito) emesa pel canal + i posteriorment per la sexta inicia la cinquena temporada a l’HBO. Una sèrie que no vaig mencionar al post tribut a l’HBO i que es mereix un escrit per ella mateixa. L’acció de la trama ens porta a Hollywood. Vincent Chase, un noi provinent del Bronx, és una jove promesa en alça com a actor en el món del cinema. El seu agent, Ari Gold, és despietat i només vol que faci possibles blockbusters, convertir-lo en el nou Tom Cruise o Brad Pitt sense tenir en compte l’opinió ni els sentiments de la nostra estrella. És per això que Vincent es rodeja dels seus millors amics allà on va. Eric és el seu millor amic des de la infància, i a partir d’ara també serà el seu representant, vetllant pels interessos del seu amic que són més artístics que econòmics. El seu germà Johnny “Drama” Chase, que també va triumfar fa molts anys en una sèrie de segona categoria, intenta remuntar la seva ensurrada carrera i apartar-se de l’ombra d’en Vincent. Finalment tenim a Tortuga, un altre amic del Bronx, amb menys llums que l’Eric però igual de lleial i amant de l’estètica nigger.