Inquietant faula sobre la pubertat

Black hole

Després de llegir l’obra que tenia pendent del geni Daniel Clowes, m’he apropat a un altre autor independent. Més desconegut que l’anterior, però des d’ara a seguir, Charles Burns, historietista que pertany a l’escena underground del còmic independent nordamericà, i que es va consagrar amb la publicació completa de la seva obra magna: Black hole (agujero negro 1995-2005). A priori una història amb un enfocament llunyà a Ghost world però amb un missatge i un sentit molt similar en ambdues obres.

Seattle, anys 70′. Els hippies comencen a deixar a estar de moda. Ja no és cool. Fumar maria és el que més es porta entre els joves. A l’últim curs de l’institut, una classe s’enfronta al seu últim any preparant-se per la facultat. Alguns han tingut ja els seus primers contactes sexuals, però un extrany virus es propaga durant les relacions generant deformacions en la pell i alteracions genètiques més enllà d’alguna malaltia de transmissió sexual.

I’m not a girl, not yet a woman

Deixant enrera l'adolescència

Apropiant-me del títol d’aquella cançó tan cursi de la Britney, em serveix molt per il·lustrar de què parla el còmic de Daniel Clowes. Historietista del còmic underground nordamericà, que juntament amb Peter Bagge, l’altre mestre, agafen el relleu de Robert Crumb, com a nous referents del còmic independent.

Deixant de banda, però, les historietes que l’han catapultat a la fama, recopilades a Eightball (bola 8), Clowes va parir aquesta novel·la gràfica l’any 1993… menteixo! L’obra va aparèixer per capitols publicada durant aquell any al Bola 8, però l’hem d’entendre com un tot, només fins la seva publicació en un sol volum l’any 1997. Ghost world, títol que arribem a entendre només al final, narra el camí a la maduresa de dos amigues: Enid i Rebecca. Dos adolescents que acaben de graduar-se a la high school, i que no tenen clar el camí que han d’escollir.

Obviament explicat d’aquesta manera, no ens enganyem, sembla una merda de cullons no atrau. Surtuosament el lector descobrirà que el sr. Clowes transita pel camí del frikisme i la paranoiada més absoluta per narrar el fil narratiu citat abans. Ens trobem que són dos noies rares, extranyes i frikis però la gent que els envolta ho són el triple. L’entorn social on viuen, les relacions, les amistats, els successos que viuen, poden recordar als “frikis” que ha descobert en Cárdenas pel Crónicas marcianas. Perquè n’hi ha moltes de “marcianades” a les pàgines d’aquest còmic.

Who watch the watchmen?

Watchmen

“Quis custodiet ipsos custodes” provinent de la Sátira VI del poeta Décimo Junio Juvenal (s.I) és la que inspira a Alan Moore, el geni creatiu darrera l’obra més gran que ha escrit mai, a excepció potser de From hell, sobre Watchmen. Sóc un oportunista que aprofitant la imminent estrena del film al març de l’any que vé si tot va bé (cliqueu i esbrinareu el perquè no ha d’anar bé) volia parlar d’un dels millors còmics de la història.

Més d’un director, per exemple Guillermo del Toro, fan del còmic, ha refusat portar a la gran pantalla aquesta història. Perquè és en còmic on només l’estructura, el tempo narratiu i el sentit del que es vol explicar ho permet. Difícil missió pel director Zack Snyder (Amanecer de los muertos, 300), encarregat de portar a bon terme aquest projecte.

El còmic publicat al 1988 va canviar la percepció de la gent que tenia sobre aquest art. Per fi un còmic no era merament un pur entreteniment, aquest feia reflexionar i parlava de temes trascendentals i filosòfics que es van traduir amb el premi Hugo, el premi més prestigiós concedit a la millor novel·la de ciència ficció. Watchmen era el primer còmic que guanyava el citat premi. Al mateix temps també es publicava El regreso del caballero oscuro, l’obra de Frank Miller sobre les últimes gestes d’en Batman. Junts van canviar les normes i van obrir noves vies per explicar històries de superherois més fosques i profundes que merament entretingudes i intrascendents.

La desproporció d’en Guillermo

Hellboy II. El ejército dorado

En un altre dels meus esforços per aixecar el cul i arrestrar-me al cinema, la pel·lícula escollida del passat dimecres fou Hellboy II. El ejército dorado. El nou film del mexicà Guillermo Del Toro post-laberinto del fauno. He de constatar que “visto lo visto”, el fauno és a dia d’avui la millor obra del cineasta. La culminació de la seva recerca entre la millor manera d’explicar una història, un conte en aquell cas, a base d’un sòlid guió i una estètica impecable. Molts cineastes ja voldrien l’estètica que proporciona a cada pel·lícula aquest senyor, salvant distàncies amb el mestre Tim Burton, però el cas que ens ocupa, Hellboy, torna a excedir-se amb la proporció.

Definitivament no és Disney

El gato Fritz

Aquí teniu l’obra mestra que va entregar el Sr. Crumb al gènere humà. Àcida, irònica, sarcàstica són els qualificatius que podem associar en aquest còmic, el precedent del underground nordamericà. I per fi un altre pes que em puc treure del damunt, obra que tenia pendent des de feia anys i que com em pensava no m’ha decepcionat gens.

Fritz és l’alter ego del mateix Robert Crumb, un Crumb molt jove i vergonyós que utilitzava el gat per relatar històries de la Amèrica dels 60′ i principis dels 70′. Podem començar a veure quines són les dèries de l’autor a través de les perversions sexuals, pervertides i depravades del gat. Un punt curiós és que el dibuix, al principi molt ràpid i mal fet pels fanzines on col·laborava en aquell moment Crumb amb el temps es torna més refinat i polit. I un punt de mala llet bestial al dibuixar cares tan innocents pròximes a l’estètica dels dibuixos de la casa Disney, follant vinyeta sí vinyeta també. Si hi ha alguna paraula que associo amb Robert Crumb des de ja és sexe.

Segon visionat

The dark knight

Com advertia al post anterior, no m’he pogut resistir a tornar a les sales de cine per revisionar el caballero oscuro. Malalt, friki, amant dels ratpanats, cinèfil-mental,… qualsevol adjectiu que se’m pugui penjar m’és completament indiferent. Vaig tornar al cinema només per corroborar que la segona part de Batman begins és un “peliculón”.

Com que la ressenya ja la vaig fer i ja no vull convèncer a ningú sobre les virtuts del llargmetratge d’en Christopher Nolan, vull posar ara i aquí per escrit què és el que trobo tan fascinant del film.

Penetrant claustrofòbia

volum 1

Ahir al vespre després de veure el lamentable accident d’aviació d’Spanair a Barajas i comprovar un cop més com els mitjans de comunicació, els de televisió concretament, cobrien la notícia com voltors carronyers, em va venir al cap una història que comença de la mateixa manera.

Dragon head de Minetaro Mochizuki explica la història de 3 supervivents d’un accident de tren atrapats a l’interior d’un túnel. Els tres són adolescents d’una classe de batxillerat que tornava d’excursió a casa seva (Tòquio). Amb els vivers limitats, el no saber què ha passat, una foscor constant i la claustrofòbia van creant una tensió in crecendo entre els tres que desemboca amb la paranoia, la desconfiança i el temor a l’altre. Un altre representat per les seves pors i que Mochizuki sap mostrar molt bé, aprofitant les tonalitats fosques del dibuix, mostrant de tant en tant un somriure tenebrós que no és més que el fruit dels pensaments i les angoixes d’aquests supervivents.

Thriller policial amb ratpenat al fons

The dark knight

Després d’una profunda reflexió sobre el film més esmentat i comentat d’enguany durant aquest llarguet cap de setmana, intentaré aportar alguna idea novedosa que no s’hagi dit en quantitat de mitjans de comunicació més curtits, professionals i experts que el post que ara llegiu en aquest blog. Certament és el film que aixeca més expectació del que portem d’aquest 2008, i possiblement del que resta d’any.

Ha tingut una campanya publicitaria gegantina. Fa més d’un any que els productors volien que se’n parlés i crear un èxit més gran que el seu film precedent. Per això van començar a crear webs falses o el ja famós màrqueting viral.  Després del salt un detallat anàlisi de les claus que la converteixen en un dels fenòmens de la dècada.

Batman transition

Batman guardián de Gotham

Ens han enganyat! Després de Batman begins i abans de the dark knight hi ha un altre film: Batman Gotham knight (Batman guardián de Gotham). Però no heu de patir. El film que ens ocupa resulta ser un experiment visual que completa més el món de l’home ratpanat.

Papa, vull ser un supermalvat

Wanted (se busca)

Aquesta creació de l’escocès Mark Millar i il·lustració de J.G. Jones ens narra la història d’un món on no existeixen els superherois. M’explico. A l’any 1986 tots els supercriminals del planeta es van unir per anihilar a tots els superherois en una guerra que varen guanyar. Com a resultat, la “fraternitat” controla aquest món com si de mafiosos es tractés. El poder està repartit en cinc families. Una per continent. Wesley Gibson, el protagonista, és un merda. Amb un treball que odïa, una nòvia que l’enganya amb el seu millor amic i en definitiva és una persona que es deixa trepitjar per qualsevol. Un dia una supercriminal anomenada “the fox” li diu que és fill del més gran criminal de tots els temps: the killer. L’han assassinat i ara ell és el seu substitut. Per en Wesley s’obra una nova vida que mai hagués somiat, però és millor que la que deixa enrera?