Directed by

Després de veure alguns dels grups de rock emergents de Nova York, toca veure els talents cinematogràfics que ha parit la ciutat. Aquí la meva opinió sobre 5 directors que han aportat moltíssim a la història del cinema modern i clàssic:

Woody Allen

Com no podia ser d’una altra manera, el primer de la llista, el jueu més conegut de tots els temps: Woody Allen. Brooklynès d’origen, per ser exactes, poc es pot dir que no s’hagi dit d’aquest personatge. Actor, guionista, director, productor, monologuista, escriptor o músic (toca el clarinet amb la seva banda The new Orleans Jazz band) són algunes de les professions que ha tocat amb regularitat al llarg de la seva vida amb millor o pitjor fortuna (més de la primera). La seva filmografia toca sempre temes trascendents inherents a l’ésser humà, ja sigui l’amor, la mort, la traició, la venjança, el matrimoni, l’adulteri, la religió, el psicoanàlisi, els valors, etc. però per damunt de tots ells el respecte i l’amor que professa en bona part de la seva filmografia a la ciutat de la gran poma. Ha estat guanyador d’un munt de premis Oscar, Globos d’or, Baftas,… cal dir que els més “importants”, els Oscar, no s’hi havia presentat mai fins la tragèdia de l’11-S, a la qual va assistir a la gala del 2002 per donar el seu suport a les víctimes de la ciutat, fins llavors coincidia amb la gira musical de la seva banda, amb qui naturalment si sent molt més a gust. Millors films: Manhattan, Annie Hall, Todo lo que siempre quiso saber sobre el sexo pero nunca se atrevió a preguntar, la rosa púrpura del Cairo, la última noche de Boris Grushenko o Zelig entre lo millor pel que això subscriu.

Breus apunts d’un cinèfil (doble ració)

Com que tinc acumulat un munt de pel·lícules pendents de comentar, i per tant com ja és costum en aquest blog, evitar-vos futurs maldecaps en pèrdues de temps inútils, us porto una nova entrega, doble en aquest cas, de crítiques (de)constructives sobre els últims films visionats. Una bona manera de commemorar el post número 75 de les meves paranoiades. Anem al tema:

The incredible Hulk

Primera d’unes quantes pelis comercials que m’he empassat durant les darreres setmanes. Estem davant la segona versió, reinvenció, del superheroi verd hipermusculat: el incríble Hulk. Després del desacord amb la interpretació del personatge per part de l’autor d’origen xinès Ang Lee amb Hulk, el director francès Louis Leterrier és l’encarregat de supervisar sense cap tipus de carisme aquesta segona part. Que no deixa de ser un nou començament, això sí, amb una brillant introducció sobre l’origen del personatge (que dura el mateix que els títols de crèdit). La trama és la mateixa que el serial televisiu, la fugida pel món del Doctor Bruce Banner a la recerca d’una cura pel seu alter ego (el gigante verde). Un Hulk diferent al de Lee (gràcies a déu més humà i menys shrek), un enemic a la seva alçada (Abominación, el gran Tim Roth), i la perfilació del que comença a prendre forma com a univers del Avengers (los vengadores: capitan america, iron man, thor, hulk, hombre gigante, etc.) pel futur llargmetratge (previst pel 2011) amb l’introducció d’en Tony Iron man Stark (a l’última escena del film), o elements relacionats com el “suero del supersoldat” (aplicat a Emil Blonsky, futur Abominació) que dóna origen al Capità America. Sens dubte ens esperen els propers anys més films de superherois made in Marvel studios. De moment la que ens ocupa és curteta i entretinguda. Ah sí! Edward Norton (Banner/Hulk) també és autor del guió.

Preparant blockbusters

A la merda les meves molècules!

Fa uns quants anys cap aquí que Hollywood va exprimint la tecnologia que aporta la xarxa per llençar els seus productes cinematogràfics. Encara recordo quan vaig anar a veure MIB (men in black) per allà l’estiu del 97 i ja anunciaven per l’estiu del 98 el que seria el proper “taquillasso”: Godzilla (size does matter), llavors era el primer trailer sobre el film, subtitulat en castellà perquè ni tan sols estava doblat. Sobre el film en qüestió podria fer un post un altre dia, vaya peazo fracaso. Quan Lucas va dir que el 99 estrenaria el llavors encara desconegut “trunyete” Episode I. The phantom meneace (llavors no estava ni traduit), no sé quina peli era que posava el trailer, però segurament faria molt bona recaptació, ja que els fanàtics i frikis pagaven l’entrada per veure l’avançament del quart capítol de la saga galàctica més popular del planeta. En ambdos casos, servidor se li va fer la boca aigua (el màrqueting havia fet bé la seva feina).

Completant l’obra mestre

Burn-E

Aquest personatge que apareix a l’imatge és el protagonista de la nova delicatessen surtida de la fàbrica de joies cinematogràfiques, i no es tracta de l’HBO, sinó de Pixar. Com és habitual en aquesta fantàstica companyia, cada cert temps sol fer un curtmetratge que, o bé acompanya la nova peli que han fet, o bé apareix als extres per vendre més dvds. En aquest cas toca completar la gran obra mestre que van parir aquest estiu passat als cinemes: Wall-E. I que anteriorment ja vaig comentar aquí.

Aquest curt complementa el film de Wall-E com si d’escenes eliminades es tractés. La trama és senzilla i gira al voltant del film, però canviant el punt de vista del protagonista d’aquella per un personatge secundari, i aquest, en Burn-E. Un robot dedicat a les tasques ingrates de la neteja del creuer espacial (on passava gran part de la trama de la pel·lícula). Però quan s’és un secundari en un film poc ens importa el destí d’aquest personatge, és temporal i volem seguir els esdeveniments del protagonista principal, encara que sigui en detriment d’aquest pobre secundari. La trama ens ho demana. Per això, Pixar vol retre a modo d’homenatge, tribut a tots aquells secundaris, més aviat extres, mostrant les conseqüencies de les accions de l’estrella de la funció i com afecta al pobre desgraciat que apareixerà uns segons en pantalla. El resultat es diu Burn-E i aquesta és la meravella que s’han pensat:

Breus apunts d’un cinèfil (5)

Ja ho sé, ja ho sé. “Però si ahir vas parlar de cinema, avui un altre cop?” Sí. Ahir tenia molt fresc el que volia dir a Burn after reading i no ho volia deixar per més endavant, i porto unes quantes pelis acumulades que he vist recentment i el meu deure amb aquest blog és postejar-les. A més a mes és divendres, i és el dia que els cinemes estrenen films. Si creieu que us empatxareu de cinefilia llegiu-lo un altre dia. Als més valents “vamos a ello”:

Flight of the navigator

El vuelo del navegante és la típica producció Disney feta als 80′. Obviament estic parlant d’un clàssic d’aquesta gran època del cine, sobretot en cinema “familiar”. La història gira al voltant d’en David, un noiet que va a buscar al seu germà petit d’una festa a través d’un bosc. Accidentalment es dóna un cop amb unes branques i queda momentàniament inconscient, o almenys això creu ell. En realitat han passat 8 anys i els seus familiars l’han estat buscant desesperadament fins ara. Al mateix temps, la NASA descobreix una nau alienígena aprop d’on es trobava en David. El misteri acaba de començar. De fet el misteri es fa evident de seguida, es tracta d’una abducció en tota regla, i una cagada per part de “l’abduccionista”. Com he dit és una producció Disney, sobretot dirigida als nens. I el que comença amb una premissa interessantíssima i seriosa es dilueix en un to més còmic. El nen té una informació molt valuosa que la nau necessita, i junts s’ajudaran per fugir dels dolents, en aquest cas la NASA. Si la peli la fessin ara amb aquest argument tots riuriem del ridícul, però com he dit esta realitzada en l’època dorada dels films familiars: Gremlins, Goonies, E.T., Mi amigo Max,… Per la generació dels 80′ és un film de visió obligatoria.

Absència d’intel·ligència

Burn after reading

Per calmar els ànims després de la decepció relacionada amb el post anterior, vaig anar a veure l’última bestiesa dels germans Coen. La segona pel·lícula que veig dels germans després de la seva última OBRA MESTRE: No country for old men. A diferència de l’anterior film, a Quemar después de leer hi podem anar amb les neurones completament desconnectades. Els germans han anunciat en més d’una entrevista, que aquest film està fet pel seu pur entreteniment i descansar de l’esforç de l’anterior. Però quan hom és un geni només pot realitzar genialitats. Aquesta pel·lícula és la millor comèdia negre que han parit d’entre totes les comedies d’aquest any, i possiblement de tota la seva carrera cinematogràfica.

Los Soprano: una pel·lícula de 4.775 minuts

No hi ha res com la família

El 1999 vaig començar a veure una sèrie: Los Soprano. L’emetia Canal +. Em van ben enganyar. En realitat estava començant una pel·lícula que dura l’aproximació que apunto al titular del post. I per fi, després que HBO va emetre el final el maig del 2007, ahir el vaig veure jo. 8 anys que ha durat el film. 8 anys on he crescut i he anat acompanyant a Tony Soprano durant 8 anys de la seva vida: a les seves visites a la psiquiatra; a contemplar amb ell com la Meadow, la filla, passa d’adolescent pijeta a dona “pija”; a veure el seu fill Anthony Junior, A.J., de ser un mocós a un home amb tendencies depresives (i suicides); a separar-se i ajuntar-se amb la Carmella, la seva esposa; d’ ésser un dels “capos” de la màfia de New Jersey a ser el CAPO de la costa est; etc. I ahir vaig veure el punt i final tan polèmic i comentat que va decidir David Chase, el creador de la sèrie,  pel seu protagonista. I si algú no ha vist aquesta pel·lícula, que es posi les piles. Després del salt tot espoilers.

Breus apunts d’un cinèfil (4)

La veritat és que tenia ganes d’escriure sobre l’última “keynote” d’Apple, amb motiu de la renovació de tota la seva gamma de portàtils Mac, cinemadisplays i altres gadgets. Però no han creat suficient commoció en la meva persona com ho va fer en el seu moment l’última renovació d’ipods nano i touch. En tot cas aneu a la seva web a informar-vos si ús fa gràcia la seva high-tech (amb aquests preus). Anem amb les perles que he vist. Ja veureu, ja…

La gran final

Tota una descoberta. Un film sobre tres tribus de diferents continents que tenen molt més en comú amb nosaltres del que pot semblar a primera vista. Una família nòmada de mongols, tuaregs dels desert del Sàhara i uns indis de l’Amazones són els protagonistes de tres històries paral·leles amb el mateix objectiu: aconseguir veure per la televisió la final mundial de fútbol entre Brasil i Alemanya del 2002. La pel·lícula per més “inri” és espanyola, dirigida pel documentalista Gerardo Olivares que salta a la ficció amb aquest llargmetratge. Tot i que filmat en l’estil documental per veure les proeses que realitzen aquests homes per veure un partit de fútbol, és inevitable pensar en tot moment que estem davant d’una típica comèdia espanyola. El doblatge li fa molt de mal, i s’hagués aconseguit més realisme i autenticitat deixant l’idioma original amb els corresponents subtítols. De totes maneres és molt divertida i una grata sorpresa que va passar inadvertida per a molta gent. Molt recomenable.

I’m not a girl, not yet a woman

Deixant enrera l'adolescència

Apropiant-me del títol d’aquella cançó tan cursi de la Britney, em serveix molt per il·lustrar de què parla el còmic de Daniel Clowes. Historietista del còmic underground nordamericà, que juntament amb Peter Bagge, l’altre mestre, agafen el relleu de Robert Crumb, com a nous referents del còmic independent.

Deixant de banda, però, les historietes que l’han catapultat a la fama, recopilades a Eightball (bola 8), Clowes va parir aquesta novel·la gràfica l’any 1993… menteixo! L’obra va aparèixer per capitols publicada durant aquell any al Bola 8, però l’hem d’entendre com un tot, només fins la seva publicació en un sol volum l’any 1997. Ghost world, títol que arribem a entendre només al final, narra el camí a la maduresa de dos amigues: Enid i Rebecca. Dos adolescents que acaben de graduar-se a la high school, i que no tenen clar el camí que han d’escollir.

Obviament explicat d’aquesta manera, no ens enganyem, sembla una merda de cullons no atrau. Surtuosament el lector descobrirà que el sr. Clowes transita pel camí del frikisme i la paranoiada més absoluta per narrar el fil narratiu citat abans. Ens trobem que són dos noies rares, extranyes i frikis però la gent que els envolta ho són el triple. L’entorn social on viuen, les relacions, les amistats, els successos que viuen, poden recordar als “frikis” que ha descobert en Cárdenas pel Crónicas marcianas. Perquè n’hi ha moltes de “marcianades” a les pàgines d’aquest còmic.

Tropic thunder. Una peli muy perra

Tropic thunder

La nova pel·lícula de Ben Stiller: Tropic thunder torna a fer una paròdia afilada, afiladíssima, cap al sector que més bé coneix aquest actor/director, la seva pròpia indústria, la maquinària de fer diners: Hollywood.

Després de passar els darrers anys actuant en tonteries varies des del seu últim film com a director/guionista/productor/actor, Zoolander, la idea se li va acudir durant la filmació de l’imperi del sol de Steven Spielberg, un dels seus primers treballs per a la pantalla gran, allà va poder comprovar els excessos de les estrelles les quals paròdia irònica i sarcàsticament en el film.

I de què va? El film bèl·lic més car de tots els temps s’està enfonsant per culpa dels egos dels seus protagonistes principals. Una estrella taquillera en hores baixes (Ben Stiller), un còmic drogoaddicte (Jack Black) i un actor del(s) mètode(s) guanyador de 5 premis Oscar (Robert Downey Jr.). El productor del film (un irreconeixible Tom Cruise) li posa les piles al director. Espantat, decideix prendre la dràstica mesura de portar-los a un lloc de la jungla Vietnamesa/Cambodjana (mai sabrem on van anar) on els filmarà en pla documental, amb l’ajuda de l’ex-veterà de guerra i l’autor del llibre en que es base el film i el responsable d’efectes especials. El problema és que sense ells saber-ho el lloc està controlat per les guerrilles que cultiven i exporten droga.