Top 10 musical 2008

Una llista més, típica típica típica, abans de donar per finalitzat aquest any. A continuació dóno un repas als que han estat els millors àlbums musicals del 2008. Al ser personal no està per res lligat a la crítica musical professional ni res per l’estil. Però són els àlbums que més m’han cridat l’atenció i he reproduit a l’mp3 més que qualsevol altre.

Mentiria si hagués de dir que s’han quedat per poquet al calaix els següents discs, però sí que han estat molt destacats per la polèmica que han generat, o simplement perquè a mí m’han deixat un regust dolç però insuficient per desbancar a qualsevol dels àlbums exposats. A destacar: death magnetic de Metallica, chinese democracy de Guns’n'roses, reconstrucción de Deluxe, modern guilt de Beck, only by the night de Kings of Leon, i love your glasses de Russian red, Glasvegas de Glasvegas, l’Ep de Grupo de expertos solynieve, antiguo y nuevo, the bedlam in Goliath de The Mars volta o Qué fue de Ellos de Ellos. Si fós un top 20… Però és un top 10.  Anem amb els que sí han entrat, sense ordre de preferència:

Are we human?

Noves opinions personals i subjectives sobre les últimes escoltes del panorama musical alternatiu, allunyades de les radiofòrmules però no de Radio3, del que això subscriu. Dos sorpreses, una decepció, uns que comencen i l’esperat nou disc del grup que més he postejat recentment en aquest post. Breument dir-vos que oficialment Guns’n'roses han publicat per fi chinese democracy. Aquí vaig donar l’opinió en el seu moment, i ara han surtit més cançons a la palestra. Puc dir sense equivocar-me, després d’escoltar-lo varies vegades, que aquest nou àlbum és una porqueria. En el seu moment em vaig deixar emportar per l’efusivitat. Greu error el meu. Però no fa falta que em creieu, escolteu-lo. Anem als que ens ocupen:

Day and age

Els que sou habituals al blog (mil gràcies) sabreu de la meva lluita per aconseguir entrades pel concert que faran pròximament a Barcelona. Prova superada. The killers han publicat el seu tercer àlbum d’estudi, quart si comptem les cares b del sawdust (2007), day and age (2008). De moment han llençat un senzill molt enganxós/empalagós anomenant “human”. Conjuntament amb 10 noves peces (comptant la bonus track “a crippling blow”) encara no puc donar un judici just, la meva condició de fan pesa molt sobre el criteri d’aquest cd, però és veritat que, com han dit els mateixos killers, el so es manté amb la resta de cançons a “human”: “spaceman” i “losing touch” formen un tríptic musical popero, futuribles propers senzills, i després comencen els experiments musicals amb el productor del disc Stuart Price. Millors tracks: “neon tiger” i “joy ride”. Atenció a la raresa de “i can’t stay”, influències 100% hawaiianes.

La unió fa la força

Canviem de recinte!

La setmana passada a molts ens va doldre molt no aconseguir entrades pel proper concert de the killers a la sala Razzmatazz, i tot i que no són molt coneguts per aquestes terres com poden ser the cure o el canto del loco, per posar un exemple de fora i un de la península, sí que tenen suficients fans com per posar-los en un recinte prou gran per què hi pugui cabre tothom. L’efecte fan ha fet molt per canviar aquesta situació tan injusta, doncs Razzmatazz és una sala petita per un grup tan popular, però fins ara la promotora que els porta (Gamerco) no se n’havia adonat. Però per fi han decidit canviar l’ubicació, per l’alegria de tothom, però també per la de la pròpia promotora que veurà com els beneficis es veuran multiplicats a diferència de l’errada en la primera decisió. Razzmatazz és una bona sala, però han de saber quan és el moment d’evolucionar a llocs més grans i deixar les sales més petites pels grups novells que estan començant, i els killers de novells ja no tenen res. En definitiva, que passaran de veure com 2.500 persones els mirarien a omplir un pavelló on n’hi caben 10.000 més. Aquesta vegada ningú s’hauria de quedar sense entrades. Danys colaterals: em temo que la major part dels revenda s’hauran d’empassar les que tenien. No em fan cap pena.

Després del salt us deixo la nota de premsa que m’han enviat des d’Iguanapop, per informar del canvi de recinta i la surtida del nou àlbum:

Se ve que hay calidad

Com diu la cançó de Grupo de expertos solynieve, la ració de crítica musical que avui postejo ve més influenciada per la meva ànima de fan que cap altre cosa. Un parell que tenen uns quants anys, un que no m’esperava que fos tan dolent i un parell de novells. Ah! També felicitar a Vetusta Morla, que vaig postejar en el blog anteriorment, pel premi de música moderna de Radio 3. I anunciar amb gran joia al meu cor el pròxim concert dels The killers que faran a Barcelona el proper 21 de març del 2009 a la sala Razzmatazz (entrades a la venta a partir del 5 de novembre). Gràcies pel “soplo” a Hipersónica. I ara els àlbums:

Black ice

Com no podia ser de cap altre manera, els primers que havien de surtir eren els meus autralians favorits (d’origen Glasgowenc): Acedecé o Eisidisi o corrent alterna/corrent continua, entre d’altres noms pels quals se’ls coneix. AC/DC tornen després d’un període de 8 anys inactius des de Stiff upper lip (2000), el llançament del seu últim àlbum d’estudi Black ice (2008) ve acompanyat d’una gira mundial. Entre les ciutats: Barcelona, i el que això subscriu: un dels assistents a l’event (que també està al facebook). El disc en si no té res d’especial, original o diferent. El so és 100% AC/DC, un altre disc similar als altres. Però després de 35 anys de carrera, que aquests pares del heavy es conservin tan frescs com el primer dia és d’elogi. Que no? Escolteu el single “Rock and roll train” o el “war machine”. Clars exemples d’un talent que avui encara es manté immaculat.

Allau musical (2)

Estimats paranoics, com haureu comprovat gairabé no he escrit res durant la darrera setmana en el blog. La desgràcia ha volgut caure damunt meu en forma de tràgic accident de moto. Efectivament. El passat dimecres me la vaig fotre. Afortunadament ningú ha lamentat més dolor que un servidor. El cos ja el tinc recuperat però no puc dir el mateix de la meva derbi. En fi. Vaig prometre més novetats musicals que s’havien acumulat durant el mes de setembre i aquí ús les porto. Ah sí. Fans d’AC/DC estigueu atents a la compra d’entrades. El proper 31 de març concert al Palau St. Jordi de Barcelona del mític grup. I ara els àlbums:

Dig out your soul

Com no podia ser de cap altre manera la primera “review” és per Oasis. El retorn dels germans Gallagher després del recopilatori Stop de clocks (2006).  El primer que he de dir és que Dig out your soul sona molt bé. Em recorda als seus primer àlbums, on hi havia posat tot el talent fins que van perdre el nord embriagant-se d’èxit. Un gran encert per (re)enganxar al seu públic després dels seus alts i baixos dels darrers anys és el senzill the shock of the lightning. Una gran cançó que precedeix a 10 més amb el mateix nivell. Algú ha dit que decau a mesura que el vas escoltant, jo en porto més de 5 i no em canso. Julio Ruiz de Disco Grande (Radio3) ha obert tres programes amb Oasis. Si el veterà locutor ha començat així és perquè el disc alguna cosa aportarà.

Allau musical (1)

Anem directes a comentar les últimes novetats més destacades, curioses i recomenables que he escoltat recentment. Un moment! Aquest mes d’octubre serà intens. Per ordre de publicació: el 13 d’octubre (dilluns que vé!) nou àlbum de Kaiser chiefs titulat Off with their heads; una setmana més tard, el dia 20, nou àlbum dels australins AC/DC, Black ice; el 28 d’octubre per fi surt el nou de The cure, 4.13 Dream. El novembre el tercer àlbum dels The killers, Day and age, però ja en parlarem en profunditat quan toqui. Comencem:

Monkey. Journey to the west

Vaig dir que ús parlaria d’aquesta nova creació de Damon Albarn en l’últim post de novetats. Una òpera cantada en xino, feta per un britànic? Un experiment a priori interessant i molt arriscat. No sóc un entès en aquest estil, sincermant no m’ha convençut mai, però no m’hi puc enfadar perquè la duració aproximada d’aquesta història no supera els 40 minuts. L’altre geni de la proposta és Jamie Hewlett, el dibuixant dels Gorillaz. Suposo que l’invent funcionarà millor amb una posada en escena (dibuixada?) de carn i ós on música, interpretació i “cant” es fusionin per donar cos a la palla mental que ha tingut el líder dels Blur. I perquè no treuen un altre cd després de tan d’experiment? Ja toca!

Els 10 àlbums més duraders del meu MP3

Tenia pensat escriure sobre les novetats més destacades com faig habitualment, i mentre anava girant la rodeta del meu ipod mini (efectivament, després de 4 anys encara aguanta) m’he adonat que hi havia àlbums que fa més d’un any que no desapareixen del meu reproductor, i mira que sóc d’aquells que sacrifiquen discs en benefici de l’actualitat musical. Com que tampoc han aparagut pel meu blog i no són els més novedosos del mercat musical, la gran part són del 2007, els volia retre tribut. Aquí les meves recomanacions per ordre alfabètic:

Editors - An end has a start

Segon àlbum d’estudi dels de Birmingham. Molt millor que the back room, i mira que és bo el seu debut, segueixen en la seva línia obscura però les composicions i les melodies són millors i més treballades. Van aparèixer al mateix temps que Arctic monkeys. El seu èxit es va veure eclipsat pels de Sheffield però la seva perseverància s’ha vist recompensada amb un altre àlbum notable deixant que siguin els mateixos Monkeys que baixin sols el seu llistó amb el també seu segon àlbum Favourite worst nightmare. Una pena per ells i una alegria per Editors. Personalment el millor tall és: the racing rats.

Sé què vas escoltar l’últim cap de setmana

A continuació ús detallo els últims àlbums que he pogut testar aquest cap de setmana. Algun l’he repetit dues vegades per assaborir-lo bé. Però abans unes notícies breus. Pel P2P (emule, rapidshare, edonkey,…) hi ha el nou recopilatori del Djsarri d’agost, personalment moltíssim millor que el recopilatori de juliol. També l’últim single de the cure: the perfect boy, amb la seva cara b. Amb aquest fa el quart i estan a la recta final per llençar l’àlbum “4.13 dream” al mes d’octubre. Primer single i videoclip del tercer àlbum dels Kaiser chiefs: never miss a beat. L’àlbum surt el 13 d’octubre i es titula “off with their heads”. Veurem què tal està. I aconsello baixar l’última aventura del sr. Damon Albarn (Blur, Gorillaz, the good, the bad and the queen). No en tenia suficient amb tres grups que s’ha llençat sol a escriure una òpera en xino!! Ja està disponible a les botigues i en descàrrega, i es titula: “Monkey. Journey to the west”. No sóc amant de l’òpera però la curiositat per saber què ha compós aquest home em crida molt l’atenció. Ho comentaré. Anem amb els discs.

Here we stand

The fratellis. Segon àlbum del grup de Glasgow. La prova de foc de tots els grups que tenen èxit notable amb el primer disc, en el seu cas Costello music. Aquest segon titulat Here we stand, tornen a la fòrmula de l’anterior, talls ràpids barrejats amb alguna balada i alguna cançó enganxosa. No han arriscat gaire amb la seva proposta, la mediocritat i l’avorriment amenacen en aparèixer fent que es perdi interés en segones escoltes. Una llàstima perquè de veritat que el primer val la pena. També té la pinta de ser una continuació de Costello music, cançons que es van descartar a la primera gravació. Jo li poso un aprovat just però amb l’esperança que millorin amb el tercer o caiguin en l’oblit.

Retorns musicals

Si ja vareu descarregar lo nou de juliol del DjSarri segurament cap ús sonaria, i no vull dir que no hagiu disfrutat igualment amb aquests descobriments. Però el Dj i jo juguem en lligues diferents. I avui ús porto novetats de grups que a més d’un sí que ús sonaran. Comercials, rockers o indies ho decidireu vosaltres. Comencem.

Beautiful future

Torna la banda de Bobby Gillespie. Vaig tenir la sort de poder veure Primal Scream en concert al Summercase (on ja donava les meves impresions) i he de dir que és un grup que el directe l’afavoreix moltíssim. S’ha dit molt del nou disc dels de Glasgow. En general bastant negatiu. A mi m’ha convençut, potser perquè feia poc que els havia vist i havia disfrutat com una locaza saltant i cantant els seus grans èxits. A lo millor és cert que tornen a les fòrmules de sempre, ja que sempre s’ha dit que a cada nou treball l’estil canvia completament, però si més no el disc és molt disfrutable encara que no marqui una trascendència musical. Veurem que tal el pròxim.

Relatius descobriments musicals

Aquí va una nova càrrega de recomanacions musicals. Si l’última entrega no us va agradar ús podeu saltar aquest post. La pròxima serà un especial a un pinxadiscos que recopila grups desconeguts. Molt desconeguts. Alguns no tenen ni cd. I d’altres s’anticipen com a genis. N’hi ha pocs. Però n’hi ha. Mentre se’m descarrega de la mula, aquestes són de collita pròpia.

Alegato meridional

Aquest és el grup alternatiu d’en Jota, el cantant de los planetas. Les lletres no les fabrica ell, sinó Manuel Ferrón que ja col·laborava en algunes cançons de los planetas. Grupo de expertos solynieve, es diuen definitivament així després d’enganyar a molts amb un suposat canvi de nom (la cultural solynieve). Al mercat tenen el segon disc d’estudi de la banda, Antiguo y nuevo. No l’he escoltat encara però recomano el primer: Alegato meridional. Suposo que la resta de companys han obligat a en Jota a vocalitzar molt més aquesta vegada, les lletres s’entenen, no haureu de passar per lyrics. Només per això es mereixen un punt més.