Cantautor desmemoriat

JotaCristo

El programa el ambigú presentat per Diego A. Manrique va oferir recentment una perla en els seus especials (de tan en tan) “canciones desnudas”. L’aparició del líder de Los Planetas: Juan Ramón Rodríguez Cervilla, Jota pels amics, on es deixava entrevistar de forma espontània pel periodista i tocar les cançons de la seva dilatada carrera, guitarra acústica en mà i unplagged, més emblemàtiques o que més han repercutit d’alguna manera durant la seva trajectòria musical de manera cronològica.

Are we human?

Noves opinions personals i subjectives sobre les últimes escoltes del panorama musical alternatiu, allunyades de les radiofòrmules però no de Radio3, del que això subscriu. Dos sorpreses, una decepció, uns que comencen i l’esperat nou disc del grup que més he postejat recentment en aquest post. Breument dir-vos que oficialment Guns’n'roses han publicat per fi chinese democracy. Aquí vaig donar l’opinió en el seu moment, i ara han surtit més cançons a la palestra. Puc dir sense equivocar-me, després d’escoltar-lo varies vegades, que aquest nou àlbum és una porqueria. En el seu moment em vaig deixar emportar per l’efusivitat. Greu error el meu. Però no fa falta que em creieu, escolteu-lo. Anem als que ens ocupen:

Day and age

Els que sou habituals al blog (mil gràcies) sabreu de la meva lluita per aconseguir entrades pel concert que faran pròximament a Barcelona. Prova superada. The killers han publicat el seu tercer àlbum d’estudi, quart si comptem les cares b del sawdust (2007), day and age (2008). De moment han llençat un senzill molt enganxós/empalagós anomenant “human”. Conjuntament amb 10 noves peces (comptant la bonus track “a crippling blow”) encara no puc donar un judici just, la meva condició de fan pesa molt sobre el criteri d’aquest cd, però és veritat que, com han dit els mateixos killers, el so es manté amb la resta de cançons a “human”: “spaceman” i “losing touch” formen un tríptic musical popero, futuribles propers senzills, i després comencen els experiments musicals amb el productor del disc Stuart Price. Millors tracks: “neon tiger” i “joy ride”. Atenció a la raresa de “i can’t stay”, influències 100% hawaiianes.

Breus apunts d’un cinèfil (doble ració)

Com que tinc acumulat un munt de pel·lícules pendents de comentar, i per tant com ja és costum en aquest blog, evitar-vos futurs maldecaps en pèrdues de temps inútils, us porto una nova entrega, doble en aquest cas, de crítiques (de)constructives sobre els últims films visionats. Una bona manera de commemorar el post número 75 de les meves paranoiades. Anem al tema:

The incredible Hulk

Primera d’unes quantes pelis comercials que m’he empassat durant les darreres setmanes. Estem davant la segona versió, reinvenció, del superheroi verd hipermusculat: el incríble Hulk. Després del desacord amb la interpretació del personatge per part de l’autor d’origen xinès Ang Lee amb Hulk, el director francès Louis Leterrier és l’encarregat de supervisar sense cap tipus de carisme aquesta segona part. Que no deixa de ser un nou començament, això sí, amb una brillant introducció sobre l’origen del personatge (que dura el mateix que els títols de crèdit). La trama és la mateixa que el serial televisiu, la fugida pel món del Doctor Bruce Banner a la recerca d’una cura pel seu alter ego (el gigante verde). Un Hulk diferent al de Lee (gràcies a déu més humà i menys shrek), un enemic a la seva alçada (Abominación, el gran Tim Roth), i la perfilació del que comença a prendre forma com a univers del Avengers (los vengadores: capitan america, iron man, thor, hulk, hombre gigante, etc.) pel futur llargmetratge (previst pel 2011) amb l’introducció d’en Tony Iron man Stark (a l’última escena del film), o elements relacionats com el “suero del supersoldat” (aplicat a Emil Blonsky, futur Abominació) que dóna origen al Capità America. Sens dubte ens esperen els propers anys més films de superherois made in Marvel studios. De moment la que ens ocupa és curteta i entretinguda. Ah sí! Edward Norton (Banner/Hulk) també és autor del guió.

Preparant blockbusters

A la merda les meves molècules!

Fa uns quants anys cap aquí que Hollywood va exprimint la tecnologia que aporta la xarxa per llençar els seus productes cinematogràfics. Encara recordo quan vaig anar a veure MIB (men in black) per allà l’estiu del 97 i ja anunciaven per l’estiu del 98 el que seria el proper “taquillasso”: Godzilla (size does matter), llavors era el primer trailer sobre el film, subtitulat en castellà perquè ni tan sols estava doblat. Sobre el film en qüestió podria fer un post un altre dia, vaya peazo fracaso. Quan Lucas va dir que el 99 estrenaria el llavors encara desconegut “trunyete” Episode I. The phantom meneace (llavors no estava ni traduit), no sé quina peli era que posava el trailer, però segurament faria molt bona recaptació, ja que els fanàtics i frikis pagaven l’entrada per veure l’avançament del quart capítol de la saga galàctica més popular del planeta. En ambdos casos, servidor se li va fer la boca aigua (el màrqueting havia fet bé la seva feina).

La unió fa la força

Canviem de recinte!

La setmana passada a molts ens va doldre molt no aconseguir entrades pel proper concert de the killers a la sala Razzmatazz, i tot i que no són molt coneguts per aquestes terres com poden ser the cure o el canto del loco, per posar un exemple de fora i un de la península, sí que tenen suficients fans com per posar-los en un recinte prou gran per què hi pugui cabre tothom. L’efecte fan ha fet molt per canviar aquesta situació tan injusta, doncs Razzmatazz és una sala petita per un grup tan popular, però fins ara la promotora que els porta (Gamerco) no se n’havia adonat. Però per fi han decidit canviar l’ubicació, per l’alegria de tothom, però també per la de la pròpia promotora que veurà com els beneficis es veuran multiplicats a diferència de l’errada en la primera decisió. Razzmatazz és una bona sala, però han de saber quan és el moment d’evolucionar a llocs més grans i deixar les sales més petites pels grups novells que estan començant, i els killers de novells ja no tenen res. En definitiva, que passaran de veure com 2.500 persones els mirarien a omplir un pavelló on n’hi caben 10.000 més. Aquesta vegada ningú s’hauria de quedar sense entrades. Danys colaterals: em temo que la major part dels revenda s’hauran d’empassar les que tenien. No em fan cap pena.

Després del salt us deixo la nota de premsa que m’han enviat des d’Iguanapop, per informar del canvi de recinta i la surtida del nou àlbum:

Completant l’obra mestre

Burn-E

Aquest personatge que apareix a l’imatge és el protagonista de la nova delicatessen surtida de la fàbrica de joies cinematogràfiques, i no es tracta de l’HBO, sinó de Pixar. Com és habitual en aquesta fantàstica companyia, cada cert temps sol fer un curtmetratge que, o bé acompanya la nova peli que han fet, o bé apareix als extres per vendre més dvds. En aquest cas toca completar la gran obra mestre que van parir aquest estiu passat als cinemes: Wall-E. I que anteriorment ja vaig comentar aquí.

Aquest curt complementa el film de Wall-E com si d’escenes eliminades es tractés. La trama és senzilla i gira al voltant del film, però canviant el punt de vista del protagonista d’aquella per un personatge secundari, i aquest, en Burn-E. Un robot dedicat a les tasques ingrates de la neteja del creuer espacial (on passava gran part de la trama de la pel·lícula). Però quan s’és un secundari en un film poc ens importa el destí d’aquest personatge, és temporal i volem seguir els esdeveniments del protagonista principal, encara que sigui en detriment d’aquest pobre secundari. La trama ens ho demana. Per això, Pixar vol retre a modo d’homenatge, tribut a tots aquells secundaris, més aviat extres, mostrant les conseqüencies de les accions de l’estrella de la funció i com afecta al pobre desgraciat que apareixerà uns segons en pantalla. El resultat es diu Burn-E i aquesta és la meravella que s’han pensat:

Insisteixo. Mireu THE WIRE

McNulty i Bunk

Ho puc dir més alt però no més clar referent al titular. Sense cap mena de dubte the wire és la sèrie més realista, veraç i talentosa de policies feta mai per televisió. És la tercera vegada que escric sobre ella en aquest blog, i no me’n canso. Manté el nivell des de la primera temporada i no deixa de sorprendre’m la genialitat dels guionistes i els girs argumentals que padeix la trama, a través dels seus protagonistes, al servei d’una història que en tot moment gira al voltant de la gran ciutat de Baltimore.

Breus apunts d’un cinèfil (5)

Ja ho sé, ja ho sé. “Però si ahir vas parlar de cinema, avui un altre cop?” Sí. Ahir tenia molt fresc el que volia dir a Burn after reading i no ho volia deixar per més endavant, i porto unes quantes pelis acumulades que he vist recentment i el meu deure amb aquest blog és postejar-les. A més a mes és divendres, i és el dia que els cinemes estrenen films. Si creieu que us empatxareu de cinefilia llegiu-lo un altre dia. Als més valents “vamos a ello”:

Flight of the navigator

El vuelo del navegante és la típica producció Disney feta als 80′. Obviament estic parlant d’un clàssic d’aquesta gran època del cine, sobretot en cinema “familiar”. La història gira al voltant d’en David, un noiet que va a buscar al seu germà petit d’una festa a través d’un bosc. Accidentalment es dóna un cop amb unes branques i queda momentàniament inconscient, o almenys això creu ell. En realitat han passat 8 anys i els seus familiars l’han estat buscant desesperadament fins ara. Al mateix temps, la NASA descobreix una nau alienígena aprop d’on es trobava en David. El misteri acaba de començar. De fet el misteri es fa evident de seguida, es tracta d’una abducció en tota regla, i una cagada per part de “l’abduccionista”. Com he dit és una producció Disney, sobretot dirigida als nens. I el que comença amb una premissa interessantíssima i seriosa es dilueix en un to més còmic. El nen té una informació molt valuosa que la nau necessita, i junts s’ajudaran per fugir dels dolents, en aquest cas la NASA. Si la peli la fessin ara amb aquest argument tots riuriem del ridícul, però com he dit esta realitzada en l’època dorada dels films familiars: Gremlins, Goonies, E.T., Mi amigo Max,… Per la generació dels 80′ és un film de visió obligatoria.

Absència d’intel·ligència

Burn after reading

Per calmar els ànims després de la decepció relacionada amb el post anterior, vaig anar a veure l’última bestiesa dels germans Coen. La segona pel·lícula que veig dels germans després de la seva última OBRA MESTRE: No country for old men. A diferència de l’anterior film, a Quemar después de leer hi podem anar amb les neurones completament desconnectades. Els germans han anunciat en més d’una entrevista, que aquest film està fet pel seu pur entreteniment i descansar de l’esforç de l’anterior. Però quan hom és un geni només pot realitzar genialitats. Aquesta pel·lícula és la millor comèdia negre que han parit d’entre totes les comedies d’aquest any, i possiblement de tota la seva carrera cinematogràfica.

The killers o com revendre’s l’ànima

Un concert al que no assistiré

Una desgràcia el que ha passat a dia d’avui amb la venta d’entrades del pròxim concert dels the killers a terres catalanes. Concretament a la sala Razzmatazz (Barcelona). Les entrades es posaven a la venda aquest matí, a les 10 a.m. pel servicaixa si trucaves. Però a altres serveis com tick tack ticket, halconviajes.com (sí sí, també en tenien) o Corte Inglés han pensat que si les posaven a la venda una horeta abans acabarien més ràpid. Llegint més tard per diferents foros de la xarxa, m’he enterat que hi havia gent fent cua als fnacs de València, Barcelona i Madrid inútilment, ja que quan es disposaven a comprar les entrades, les bases de dades dels establiments indicaven que estaven exhaurides. I és que a les 10 ja no quedaven localitats. La venda era ilimitada, i quan passen coses com aquestes, que una persona compra 100 entrades (per exemple) haurien de limitar el número a 2. Almenys en el cas d’AC/DC així va anar la cosa. En definitiva que ara a la revenda hi ha molt de malparit que en demana el doble, el triple o més. L’última xifra que he vist ha estat de 140€ per una, quan l’original val 100€ menys!

Des d’aquest bloc volia expressar la meva queixa en particular als promotors del concert, grupo Gamerco, per no pensar amb aquestes coses. Se suposa que és un grup amb prous fans com per moure’l al Pavelló de la Vall d’Hebrón, l’espai Movistar o crec que fins i tot, al pavelló de Badelona, que es veuria omplert amb tota la gent que està disposada a venir des de les diferents parts de la península ibèrica.

Als que tingueu entrades disfruteu del concert, però no sigueu tan cabrons com per vendre’la, això és or. Obtindreu més benefici assitin al concert que venent l’entrada. Als especuladors i usurers de la revenda ja poden anar tots a prendre pel cul. Avui no em volia censurar de dir això. Per la meva part, em consola saber que aniré durant el mateix mes al concert d’AC/DC (una altra revenda sobre aquest concert, és un crim, hauria d’estar penalitzat per llei). Algo és algo.