Rompenieves: el fugitivo (volum 1)

Al més pur estil de les velles i genials novel·les de ciència ficció com 1984 de George Orwell o Farhenheit 451 de Ray Bradbury, novel·les indispensables pels amants i no amants de la literatura, es presenta aquest còmic francès dels coneguts a la seva terra Jean-Marc Rochette i Jacques Lob. Rompenieves (Le transperceneige) és el primer d’una trilogia de còmics sobre un futur post-apocalíptic on la terra ha quedat en una constant glaciació després d’una guerra (desconeguda pel lector) dibuixant un paisatge completament blanc sense possible regió habitable.

Un cop emmarcats l’acció ens situa al “trencaneus”, un tren de luxe, únic en la seva espècie. Característica que el fa supervivent i modus de vida dels seus passatgers, sempre en constant moviment i sense parada (i ens porta a la primera pregunta, qui porta la locumotora? Una màquina? Un maquinista?) en la teòrica recerca d’un lloc on les temperatures siguint adients a  l’ésser humà. Així coneixem Proloff, un fugitiu dels vagons de cua (on es situa la classe baixa, la marginal) que fuig cap als primers vagons on es situen les classes privilegides. El trencanues és un tren que arrossega 1001 vagons, i en tots hi ha un ordre instaurat de la classe baixa-mitjana-alta en ordre a l’aproximació a la locomotora. Amb el seguiment de Proloff i el seu “viatge” cap als vagons principals veurem els diferents estractes socials i els seus diferents modos de vida. L’exèrcit, la política, l’esglèsia, … Tots són criticats durament en aquesta al·legoria a la raça humana portada als seus extrems. Inclòs el canvi climàtic no se’n salva (i parlem d’un còmic publicat el 1984).

El tandem format per Rochette i Lob es va veure trencat malauradament amb la desaparició del segon, deixant en mans de Benjamin Legrand el guió de les restants parts: el apeador i la travesía. No així l’apartat gràfic, que si bé hi ha una evolució en el dibuix, notem que la tècnica es manté al llarg de la història.

En resum, estem davant d’un bon relat de ciència ficció, i es demostra quan els seus drets cinematogràfics ja estan venuts. I aquí la curiositat: als sur-coreans del moment: Park-Chan-Wook i Bong Joon-Ho. Referents de “cinema de culte contemporani” gràcies a obres com (el primer) Old boy, sympathy for Mr. Vengeance, Sympathy for Lady Vengeance;  (el segon) The host o Memories of a murder. El primer com a productor i el segon com a director. I podem estar segurs que serà un dels films de l’any, no sé encara de quin any, però de l’any, believe me! De moment ens queda l’obra gràfica. No la deixeu passar. Encara que sigui gavatxa.

Qualsevol mà és més gran que el WD

Seguint amb la temàtica dels gadgets, aquest no té res a veure amb l’anterior. No usurpa tan de temps però també deixa una satisfacció visual d’immenses proporcions. L’aparell en qüestió és el Western Digital Hd Tv, de la marca de discs durs Western digital. Un típic reproductor multimèdia, molt comú últimament en les llars, que reprodueix arxius de pendrive o discs durs externs. I és que aquest reproductor no posseeix disc dur propi. Cosa que el fa atractiu per varies raons: no està limitada la seva capacitat, gràcies això podem enxufar tants discs durs com vulguem i amb la capacitat que nosaltres vulguem (un cop d’efecte per la casa que es guanya la vida amb l’emmagatzematge, minipunt per ells!); el seu preu no arriba als 100€, depenent això sí d’on el compreu, però ara per ara és el reproductor més asequible; i l’última característica i la més important, és de les primeres de la seva generació en reproduir arxius mkv. Gràcies a l’incorporació de la, cada vegada més famosa, surtida HDMI.

Pels no iniciats l’mkv és l’arxiu equivalent al dvix per l’alta definició. De fet un cop veus com és un arxiu mkv i el que és capaç d’oferir la seva imatge en un televisor d’alta definició, no tornes a veure el món com abans. Lamentablement hi ha un preu a pagar. Els arxius a descarregar són molt més grans. Si abans el millor divx tenia una extensió de 1.98 gb, ara arribes a les besties de 40 gb. Obviament val la pena però el temps d’espera per un arxiu d’aquest tipus per la xarxa emule pot arribar a ser desesperant. L’experiència m’ha ensenyat a introduir-me en el món dels torrents (un altre dia explicaré més en detall TOT, que hi ha molta “chicha” per explicar). Programes com el Bittorrent, Bitcomet o Utorrent (el meu) són opcions en descàrrega ràpida molt més efectives que l’ “eburro”.

Obviament no tots els arxius han d’ocupar tan, la sèrie LOST s’emet en HD (high definition) 720p i els seus arxius són 1,30 Gb aproximadament, la diferència de qualitat és abismal en comparació als 350 mb per capítol que anava baixant fins ara. El tamany dels arxius mkv també depent de la qualitat en què el baixem: les millors són 720p o 1080p, que són les linies de pixels en què llegeix el televisor HD. Millor la segona opció.

L’única pega que li trobo a l’aparell, i com a moltes webs en fan referència, és que no hi ha connexió possible a internet. Personalment no em molesta perquè utilitzo molt els discs durs, això dependrà de cada persona. O sigui que si no us és indispensable connectar-se a la xarxa des del televisor i teniu discs durs per casa emplenats d’arxius, el western digital hd tv és l’opció definitiva i econòmica. Un pas més per acabar amb els cds i dvds. I Blue rays?

S'alimenta de temps humà

Heus aquí la màquina de la meva perdició. Com individu, com a persona, com a ésser humà. Aquesta mervallosa màquina demoníaca m’ha posseit com feia temps que no em posseia el vici per les videoconsoles. I ja fa un bon grapat d’anys que no veia bits. Per culpa d’aquest regal m’estic posant al dia i de pas reconciliant amb els videojocs. I de la millor manera: jugabilitat en alta definició.

M’explico. La sort d’aquest humil blogaire és posseir un televisor sony bravia de 40″, encara que per la resta de mortals no és difícil aconseguir-la avui en dia a un preu raonable (el problema és ubicar-la després), i fins que no li he enxufat la PS3 no he descobert el potencial de la High definition (HD). Al principi, i perqué ve amb l’aparell, inclou el típic euroconector. Però fins que no et connectes mitjançant el cable dels orgasmes audiovisuals, o altrement anomenat HDMI, no descobreixes la veritable bellesa de la vida.

Pulutan, i a modo d’excusa per no haver escrit amb la regularitat que vaig prometre en els propòsits pel 2009, que sapigueu que aquest gadget té la culpa de tot. D’on trec el temps per escriure quan he de viure 1001 fantasies amb els “trapicheos” d’en Niko Bellic al Grand Theft Auto IV, les carreres esbojarrades de Motorstorm: pacific rift, combatre a la segona guerra mundial del Call of duty: world at war, descobrir el món dels ninotets de roba a Little big planet, recrear-me en el detallisme dels cotxes de Gran turismo 5 prologue. I tot això enmig de les batalles de preguntes i respostes que em planteja el Buzz: el multiconcurso. D’on nassos trec jo tan de temps per fer blog?

Una llista més, típica típica típica, abans de donar per finalitzat aquest any. A continuació dóno un repas als que han estat els millors àlbums musicals del 2008. Al ser personal no està per res lligat a la crítica musical professional ni res per l’estil. Però són els àlbums que més m’han cridat l’atenció i he reproduit a l’mp3 més que qualsevol altre.

Mentiria si hagués de dir que s’han quedat per poquet al calaix els següents discs, però sí que han estat molt destacats per la polèmica que han generat, o simplement perquè a mí m’han deixat un regust dolç però insuficient per desbancar a qualsevol dels àlbums exposats. A destacar: death magnetic de Metallica, chinese democracy de Guns’n'roses, reconstrucción de Deluxe, modern guilt de Beck, only by the night de Kings of Leon, i love your glasses de Russian red, Glasvegas de Glasvegas, l’Ep de Grupo de expertos solynieve, antiguo y nuevo, the bedlam in Goliath de The Mars volta o Qué fue de Ellos de Ellos. Si fós un top 20… Però és un top 10.  Anem amb els que sí han entrat, sense ordre de preferència:

Ac/dc - Black ice

Havia d’aparèixer per nassos. A més a més pel 2009 els espero al Palau Sant Jordi per poder cantar tots els seus hits (highway to hell o you shot me all night long entre d’altres) més l’àlbum present, que sense innovar ni allunyar-se de la fòrmula que els ha llençat a l’èxit, deixa de ser un àlbum dolent. Ans al contrari, un cd molt recomenable. Els metres del hard blues tornaven aquest any per impartir una lliçó de maestria de com es toca rock. Rock and roll train, Big Jack o war machine són alguns megahits que els australians han presentat després de 8 anys de silenci. Imprescindible!

Los campesinos! - Hold on now, youngster...

Una de les sorpreses de l’any. Aquests nois de Cardiff han parit amb el seu debut, Hold on now youngster (2008), un dels millors debuts musicals que hagi vist. Sumant un portentós directe (vist al Summercase) el converteixen en una formació molt atractiva de cares al gran públic. Los campesinos! a més són uns currants de cuidado, ja que abans de finalitzar l’any, ja han publicat el segon àlbum d’estudi, we are beautiful we are doomed (2008), un pèl per sota d’aquest àlbum però suficientment interessant com per seguir-los. My year in lists, you! me! dancing! o death to los campesinos! són una prova del millor d’aquesta jove agrupació.

Lori Meyers - Cronolánea

Tercer àlbum dels granadins Lori Meyers, que es consagren definitivament dins el panorama indie espanyol amb aquest Cronolánea (2008). Titllats durant tota la seva carrera com el germà petit de Los Planetas, Lori Meyers han acabat per trobar un camí propi sonidístic que es fa present escoltant la primera cançó de l’àlbum, intromisión, instrumental durant la primera meitat, i que seguirà un camí melòdic plena de cançons pop-rock creant meravelles com alta fidelidad, luciérnagas y mariposas, funcionará, el primer senzill: luces de neón o la finalització amb copa para dos. D’aquesta manera demostren que hi ha vida més enllà del seu Hostal Pimodán (2006).

Mgmt - Oracular spectacular

Per alguns genis, per altres una broma de molt mal gust. Els newyorkins Mgmt, anteriorment the management, debuten amb aquest Oracular spectacular (2008) composant, en la meva humil opinió, un dels àlbums més interessants i disfrutables sorgits de la gran poma. La seva aposat excessivament retro, cargada de sons vuitanters i una estètica dubtosament ridícula (posades en escena en concerts, videoclips, …) no fan més que otorgar atenció i curiositat a aquesta parella de músics. Mentre esperem si tot queda amb un acudit a l’espera del següent àlbum, almenys queda disfrutar de les seves genials composicions: kids, time to pretendend, weekend wars o l’últim senzill que han llençat, electric feel.

Oasis - Dig out your soul

Amb aquesta portada tan rarota, marmota, carlota, juganota,… Aquest collage tan estrambòtic presentava el setè disc d’estudi dels germans Gallagher (Liam i Noel), Dig out your soul (2008), un retorn als orígens més purs de la millor època Oasis, entenem com a millors músics que no com a persones. No innoven molt la fòrmula del seu èxit però es nota una energia renovada en l’agrupació que es transmeten en els talls que componen l’àlbum. A part d’alguna balada horrorosa per oblidar, “soldier on”, la resta de peces són molt bones. A destacar: the shock of the lightning, I’m outta time o to be where there’s life entre les millor creacions. A més a més Noel ja ha anuncita que el següent àlbum ja està llest per començar a gravar. 2009 també serà el seu any?

Sigur rós - Með Suð í Eyrum Við Spilum Endalaust

Els islandesos Sigur rós (rosa de victoria) són un grup que fins amb el seu sisè àlbum: Með Suð í Eyrum Við Spilum Endalaust (2008) no els havia parat molta atenció. Bona part de culpa la té la cantant islandesa Björk, a qui no tolero, no hi entro, no puc amb ella, etc. Però sense anar més lluny, aquesta formació no té res a veure amb la cantant a part de l’origen patri. Els sigur rós són sobretot músics instrumentals prioritzant molt en cada cançó el so dels intruments per damunt la lletra (cantades en islandes) i de difícil comprensió.  Gobbledigook o Við Spilum Endalaust entre el millor del disc. Doneu-los una oportunitat si no ho heu fet durant l’any que us sorprendran.

The cure - 4:13 dream

La reaparició d’un dels referents del pop dels 80′, actius i mai desapareguts, però sense tanta repercusió mediàtica com fins ara. The cure retornaven durant aquest 2008 amb l’últim disc sota el braç i que a més a més és boníssim. Acompanyat d’una excel·lent campanya comercial i de decisions intel·ligentíssimes de llençament, Robert Smith i els seus tornaven per la porta gran per mostrar les seves últimes gran creacions en l’àlbum 4:13 dream (2008). Un single al mes a partir de l’estiu i la publicació oficial durant el mes d’octubre ens han alegrat l’any, i també ens l’han escurçat, amb l’espera d’aquest àlbum. Imprescindibles els seus hits: the only one, freakshow i perfect boy.

The killers - Day and age

Obviament també havien de surtir en aquest top 10. Un disc polèmic i controvertit que ha capgirat l’opinió de molts dels seus seguidors. El cert és que the killers són uns paios que arrisquen molt en quant evolució musical i per això són un grup molt respectable. Day and age (2008) publicat aquest mes de novembre és un àlbum que manca d’una unitat com l’anterior Sam’s town (2006) i que vol acostar-se a l’esperit de singles del primer disc: Hot fuss (2004). Potser amb el temps uns quants tancaran la boca quan reconeguin el valor musical d’aquest disc, però el que és ben cert és que Brandon Flowers i els seus han pujat a l’olimp dels grups de rock de masses amb cançons com Human, spaceman o losing touch. Però passaran a la història amb riscs tan grans com a dusty fairytale o i can’t stay. Llarga vida als the killers.

The last shadow puppets - The age of the understatement

No content en tenir un projecte musical amb els Arctic monkeys, Alex Turner, el frontman del grup, s’unia a Miles Kane, frontman de The rascals, per parir un projecte de grup alternatiu a l’estil de música amb que toquen en els seus respectius grups. Influenciats per un so més melòdic, menys punk, i més Ennio Morricone, neix The last shadow puppets i el primer àlbum d’aquests: the age of the understatement (2008), un disc rodó i que a cada escolta t’agrada molt més. The age of the understatement, standing next to me o my mistakes were made for you són algunes de les creacions que ha compós amb genialitat aquest duet britànic. Esperem que no es quedin en un sol àlbum.

Vetusta morla - Un día en el mundo

Tot i ser el seu àlbum debut, Vetusta morla fa molt de temps que està sobre els escenaris, però que fins ara no tenia el reconeixament que es mereix. El seu disc un día en el mundo (2008) els ha merescut premis i reconeixaments a tot arreu arribant a ser els artistes revel·lació d’enguany, el que ha aportat més musicalment al panorama musical espanyol i al millor directe (genial durant les festes del BAM). No conèixer-los encara hauria de ser titllat de pecat. Seran recordats per la cuadratura del círculo, la marea, al respirar o el hit per cantar amb el públic: sharabbey road.

I això és un macroresum del que crec que ha estat el bo i millor d’aquest any. Pel següent m’atreviria a dir que segurament estaran Franz Ferdinand, The strokes (si es decideixen a treure disc) o Muse (que ja toca). Són prediccions dels grups que a priori no haurien de fallar, com la decepció aquest any dels Kaiser chiefs o Snow patrol. Per crítiques, queixes, suggeriments o dubtes teniu els comentaris per expresar-vos lliure-pensadors. Us desitjo una bona entrada d’any. Feliç 2009!

Em torno a repetir, però demano disculpes novament, perquè l’ordinador encara està espatllat (i per reis ja en tindré un de nou, yupi!), i també he agafat un d’aquests famosos brots de grip, tot barrejat durant les festes de nadal, i que per cert, espero que tothom estigui passant unes bones festes, i a més a més avui faig anys. Gràcies a tots els que m’heu felicitat i els que ho faran, però fer anys cada cop és més dur. Sobretot quant t’acostes a la trentena. Ai quin mal. Però el que volia fer, ara que estic més recuperat, era desitjar-vos a tots un bon any  2009 i anunciar-vos que quan tot torni a la “normalitat” aquest blog seguirà un ritme més constant que el dels darrers dies.

La veritat és que no sé si la gent que porta blogs se’ls pensa molt o no. Jo intento desmarcar-me de l’actualitat del què sigui, que per això hi ha un munt de blogs i mitjans de comunicació que estan a l’última, i com dic sempre “ho fan millor”, i pel contrari oferir posts interessants (i atemporals) sobre els temes que més m’interessen i que comparteixo periòdicament amb tots els usuaris que m’han cercat o s’han topat amb aquesta pàgina i els hi hagi interessat. I després del salt, alguns despropòsits per l’any que ve.

Propòsits per l’any 2009: escriure més, escriure millor, ser més constant, variar més la temàtica, ser el doble de friki, mirar definitivament algun film de Tarkovsky, mirar the dark knight en la seva versió original, escoltar més música indie, ser més constant al gimnàs (que val la seva pasta), anar més dret quan camini pel carrer,  estalviar més, deixar de ser tan solter (difícil però no impossible), operar-me per augmentar l’alçada del cos, deixar el sadomasoquisme de pagament (aniria lligat amb la solteria), fer més viatges around the world, anar definitivament a Tailandia, fer el post de les “impressions de Nova York”, guanyar més diners, començar a fumar, i posteriorment fer-me el propòsit de deixar de fumar pel 2010, deixar el crack, deixar de mirar remakes i pelis absurdes, veure més cinema oriental, llegir més còmics, llegir més llibres, ser més pirata (m’encanta donar pel cul a l’SGAE, però només a ells), tocar més la guitarra, muntar la meva pròpia banda (horny noses, el círculo o alternativa entre noms opcionals, a votació entre els membres), tirar algun projecte personal endavant, ser menys gos, ser més actiu, ser millor persona, ser més divertit, ser menys House, deixar d’esnifar pegamento, trobar pis (comprar o llogar?), trobar el “famós” video de Berlín 2005, trobar el “misteriós” video de Tuníssia, fer puenting, rafting, fist-fucking (a la vegada), anar a veure the killers (jeje), ac/dc (jejeje), fer-me el carnet de soci de Razzmatazz (és possible?), i en definitiva culturitzar-me molt més per ser més intel·ligent i deixar de dir bestieses quan em fagin preguntes en els trivials Pursuits (en qualsevol de les seves edicions).

Però només que aconsegueixi veure the dark knight en v.o. consideraré que el 2009 haurà estat un bon any. Que voleu que us digui. Sóc un tio massa senzill. Però teniu raó: he de pujar les meves aspiracions.

Que tingueu bons propòsits pel 2009!

P.D. Seriosament, ahir em vaig perdre les innocentades blogueres, però alguns propòsits són reals i d’altres… encara són més reals. Deixaré que escolliu vosaltres quins són realitat i quins són fruits de la meva tonteria.

Després de veure alguns dels grups de rock emergents de Nova York, toca veure els talents cinematogràfics que ha parit la ciutat. Aquí la meva opinió sobre 5 directors que han aportat moltíssim a la història del cinema modern i clàssic:

Woody Allen

Com no podia ser d’una altra manera, el primer de la llista, el jueu més conegut de tots els temps: Woody Allen. Brooklynès d’origen, per ser exactes, poc es pot dir que no s’hagi dit d’aquest personatge. Actor, guionista, director, productor, monologuista, escriptor o músic (toca el clarinet amb la seva banda The new Orleans Jazz band) són algunes de les professions que ha tocat amb regularitat al llarg de la seva vida amb millor o pitjor fortuna (més de la primera). La seva filmografia toca sempre temes trascendents inherents a l’ésser humà, ja sigui l’amor, la mort, la traició, la venjança, el matrimoni, l’adulteri, la religió, el psicoanàlisi, els valors, etc. però per damunt de tots ells el respecte i l’amor que professa en bona part de la seva filmografia a la ciutat de la gran poma. Ha estat guanyador d’un munt de premis Oscar, Globos d’or, Baftas,… cal dir que els més “importants”, els Oscar, no s’hi havia presentat mai fins la tragèdia de l’11-S, a la qual va assistir a la gala del 2002 per donar el seu suport a les víctimes de la ciutat, fins llavors coincidia amb la gira musical de la seva banda, amb qui naturalment si sent molt més a gust. Millors films: Manhattan, Annie Hall, Todo lo que siempre quiso saber sobre el sexo pero nunca se atrevió a preguntar, la rosa púrpura del Cairo, la última noche de Boris Grushenko o Zelig entre lo millor pel que això subscriu.

Martin Scorsese

Després de Coppola però abans que David Chase amb los soprano, Martin Scorsese és un dels directors que més ha engrandit i ennoblert la figura del gàngster amb la seva filmografia. Potser no ha professat un amor tan evident a la ciutat de Nova York com el seu compatriota Allen, però ha reflexat una altra bassant sobre la ciutat basada més en els actes dels personatges que dibuixa en els seus films que en les paraules i la reflexió parlada (més comú en Allen). En la seva filmografia ha retratat de manera històrica i contemporania com s’ha forjat la ciutat de Nova York. Des dels seus inicis amb Malas calles, amb el seu primer actor fetiche: Robert de Niro (qui després serien Joe Pesci i Leonardo di Caprio), passant per Taxi driver, toro salvaje, la edad de la inocencia, ¡Jo que noche! (genial peli “in crescendo”), o la incompresa (per històrica) Gangs of New York, són entre el millor d’aquest gran artesà.

Spike Lee

Bueeeenoooo, vaaaaleeeee, de acueeeeeerdooo,… No és nascut pròpiament a Nova York, és d’Atlanta, però de molt jovenet Spike Lee s’ha criat entre els carrers de Brooklyn, i tota la seva filmografia s’ha centrat en dos temàtiques: la qüestió racial i la ciutat de Nova York. Personalment no sóc molt fan d’aquest director, i no pels temes que tracta sinò perquè les pelis que ha fet amb unes crítiques genials o incompreses (i transformandes en “films de culte”) mai m’han arribat a transmetre cap missatge, senzillament les he trobat pelis avorrides, dolentes o mal guionitzades. Suposo que pel seu afany de denúncia i fer veure com l’home blanc ha trepitjat a l’home negre, o com el blanc vol blanquinitzar la seva cultura afroamericana m’ha deixat una sensació de racisme en el rerefons de les seves pel·lícules. De totes maneres té un parell de joies que s’han de veure sí o sí: Malcolm X, la última noche o plan oculto. La primera per retratar un personatge importantíssim en la història negre nord(afro)americana, les altres dues perquè quan s’ha apartat més de la seva temàtica habitual és quan li ha surtit millor la jugada contra la societat opresora que ell denúncia, el sistema polític i  judicial, i la xenofòbia contra totes les cultures. Ah! I tot dins la ciutat de Nova York.

Stanley Kubrick

Considerat per gran part de la humanitat com Déu. Stanley Kubrick mai, però mai em cap film, cap documental, cap testimoni o entrevista que se li hagi fet a nombrat en especial la influència en la seva vida (i per tant en la seva obra) de la ciutat de Nova York. És més. La seva residència oficial i defunció va ser en terra britànica, la seva llar d’adopció. Un cas extrany que engrandeix encara més el mite del director més sobrevalorat de tots els temps. Com?! Sobrevalorat?! És que no t’agrada aquest gran director, Aguileo?! Obviament m’agraden molt els seus 13 films, però ningú és perfecte. M’encanta 2001, una odisea del espacio, però prefereixo veure 50 vegades seguides Con Air abans de parar boig amb el viatge psicodèlic de l’astronauta quan va a Júpiter, genial Dr.Strangelove or How i learn to stop worrying and love the bomb, però en Peter Sellers em fa més riure a el guateque, la nova versió de Lolita d’Adrian Lyne era més fidel a Vladimir Navokov que la versió Kubrickiana (censura de l’època, però si és Déu…). A l’olimp obviament: la naranja mecánica, la chaqueta metálica i el resplandor forever and ever.

Mel Brooks

Un altre geni novaiorquí dins del seu gènere. Mel Brooks és el pare de revolucionar la comèdia moderna o de paròdia tan de capa caiguda avui en dia (exemples: epic movie, scary movie, disaster movie, superhero movie,…). Mítics films o clàssics moderns (o simplement clàssics) com: spaceballs, la loca historia de las galáxias, los productores, la loca historia del mundo, sillas de montar calientes o la seva obra mestre de tots els temps: el jovencito Frankenstein. A més de ser l’artífex dels musicals d’humor de Broadway va ser el creador del serial televisiu Get Smart (superagente 86). I el productor de dos films tan dispars i allunyats de la seva filmografia com són (atenció): el hombre elefante de David Lynch i la mosca de David Cronenberg. “Productors! Poseu un David a la vostre vida”. També és el pare del creixen escriptor de ciència ficció Max Brooks (world war Z o  the zombie survival guide).

Per a mi aquests són directors referents del cinema en general sorgits de les entranyes de New York. Em deixo molts altres a la cantera com el clon d’en Woody Allen, Ed Burns, però a nivell històric aquests són els importants o que no haurieu de deixar-vos perdre de cap manera. Com sempre, si teniu alguna crítica o puntualització teniu els comentaris per expresar-vos envers la meva persona. Disfruteu-los!

I'm so sorry very much, de veritat!

Estimats fidels, hola novament! Primer de tot, gràcies per anar seguint la pàgina, perquè després de no postejar durant dos setmanes, la gent segueix creient en mi (yes-we-can), i les estadístiques són molt decents, dins la mitjana habitual. Gràcies a tots per anar seguint el blog.

Aquest post és bàsicament una disculpa i una explicació al meu bloqueig creatiu durant aquest temps. Anem amb les excuses barates:

-Em vaig autoregalar un iPod nano (16 Gb, “rojo pasión”). M’encanta. M’he enamorat de la meva compra i estic amb el meu “gadget” nit i dia, posant en ordre la meva colecció de discs (adquirida de forma legal o compartida). Pesa 35 grams, és una passada, ni el noto. Pots veure videos (pantalla 2″) però molta estona pot ser nociu per la vista. I l’última frikada, un apunt: jo vinc de l’iPod mini o sigui que per alguns no serà novetat, l’autoedició de les lletres de les cançons i que es puguin veure per la pantalla, ja no tinc excusa per no aprendrem les lletres. Una gran compra, però ara tinc desig d’iPod touch (holy shit!).

-L’ordinador està infectat de virus. El vaig portar a reparar aprofitant que estava de vacances la setmana passada. Avui dia encara no ho està (holy shit!). I sí, escric a tota castanya des de la feina..

-He estat de vacances a Nova York. Impossible de fer blog. Sí sí, existeixen els cybercafes però no estava per clavar-me davant d’un ordinador mentre voltava per la BIG APPLE, i des de ja, una ciutat a visitar obligatòriament abans de morir. Sinceres disculpes. Però vacances són vacances.

-Han renovat el wordpress (versió 2.7). El programa que utilitzo per fer les paranoiades. És millor? És pitjor? No ho sé, però m’hi estic barallant i descobrint totes les noves funcionalitats i el nou canvi d’interface. No sóc destre amb les noves aplicacions  tecnològiques, m’agraden però necessito el meu temps per provar i jugar.

-El jet lag ha jugat en contra meu, i durant un parell de dies he estat “grogui”. M’estic posant al dia a la feina i en les meves activitats extraescolars. Costa una mica posar-se a escriure de nou, i estic arrancant motors amb aquest post.

Amb el pròxim port retornarem a l’habitual temàtica del blog, centrada en l’especial New York que he deixat a mitges. I us garanteixo que el publicaré durant aquesta setmana. Com sempre a la mateixa paranoica-hora i al mateix paranoic-canal.

P.D. Si us serveix de consol i perque veieu que ningú queda impune, em vaig perdre el Barça-Real Madrid. He vist les repeticions i tot i que estic satisfet amb el resultat no és el mateix si no es viu en directe. Caca.

Per començar bé aquest especial dedicat a el bo i millor de la ciutat de “la gran manzana”, començarem per dir que Nova York és des de ja una de les capitals de la música i creadora de grans artistes, a part de donar grans cançons: la típica New york new york (la versió Frank Sinatra), New York city boy (engaxíssima cançó dels anglesos Pet shop boys) o Englishman in New York (Sting). Però la ciutat també ha estat cuna de molts artistes consagrats (Los Ramones, New York dolls, Kiss, Spin doctors, The velvet underground o Talking heads) o els novells, alguns coneguts i d’altres no tant que ara mateix passaré a destacar, com el més bo que ha surtit últimament de la ciutat:

The strokes

Com no podia ser d’una altra manera. The strokes. El grup destinat a posar de moda un altre cop l’anomenat garage rock, amb un àlbum debut genial i indiscutible obra mestre del rock contemporani: Is this it (2001) amb magnífiques cançons “rompepistas” de ballar com “New York city cops”, “Hard to explain” o “last nite” entre el millor de l’àlbum. Han publicat dos àlbums més: room on fire (2004) i first impressions of earth (2006). El segon manté el nivell del primer i el tercer ha estat el més discutit, però a mi m’encanta. Creadors de clàssics com “Reptilia”, “12:51″, “on the other side”, “you only live once”, “heart in a cage”, i molts més. Corren rumors que aquest 2010 surtirà el quart àlbum. El guitarrista solista, Albert Hammond jr. ha tret en solitari dos àlbums (yours to keep 2006, ¿cómo te llama? 2008) igualment reivindicables mentre la banda ha estat parada. La veu de Julian Casablancas és difícil de substituir. Esperem que el guitarra torni quan abans a les files per disfrutar dels talentosos músics.

Interpol

Scissor sisters

El grup més gayfriendly del glam rock contemporani. Scissor sisters tenen el defecte (i la virtut) de no ser coneguts a les seves terres però són sumament populars a nivell Europeu (un cas similar al dels the killers, tot i que la cosa està canviant a poc a poc en el cas dels nois de Las Vegas) i que a més a més ho ha comentat en més d’una entrevista el frontman del grup: Jake Shears. Tenen només dos àlbums, pop rock molt disfrutable en ambdos discs: Scissor sisters (2003) i Ta-dah (2006), però unes cançons molt enganxoses (que no empalagoses) i addictives bastant populars: “Laura”, “take your mama”, “she’s my man” o la millor creació dels newyorkins (obligatoria per a qualsevol discoteca) “Don’t feel like dancing”.

!!! (pronunciat "chk chk chk")

!!! o Chk Chk Chk un dels noms de la música més difícils de pronunciar, han estat definits com una banda de rock alternatiu o rock electrònic, centrats exclusivament en la música per ser ballada: dance music. Des del 2000 que varen publicar el seu àlbum debut, amb el nom del grup, !!!, no han parat  fins ara, publicant dos discs més fins el 2007: Louden up now (2004) i Myth takes (2007). Sincerament és un grup que tot i que m’agrada no hi ha cap cançó que em cridi l’atenció en especial, però de segur que els seus senzills són els que els han impulsat a l’èxit. Peces com “lab series volume 2″, “Me and Giuliani down by the school yard (a true story)” o “live live live” us poden fer entrar en el particular món d’aquest conjunt.

Battles

La meva aposta més arriscada en quant a conjunts musicals. Battles. Amb només un LP a les seves esquenes amb data del 2007: Mirrored. Una aposta diferent als grups que he posat fins ara, perquè tot i que en una primera instància pugui semblar que estan a la mateixa ona que els !!!, als ritmes dance i l’electrònica, ens troblem amb un àlbum força arriscat (per ser un debut) d’una agrupació que innova i vol anar més enllà de les influències del rock progressiu, alternatiu, electrònic fusionant-los en un mateix estil, o com en diuen a la wikipedia: math rock. “Atlas” i “tonto” són els senzills amb que s’han donat a conèixer al món. Si Andy Warhol corrés per aquí ja estarien sota la seva ala protectora com quan the velvet underground.

Hi ha molts més grups i solistes novaiorquins. Per queixes i/o puntualitzacions teniu els comentaris. De veritat que me’ls llegeixo. En trobeu a faltar algún de les noves generacions d’aquest segle? Segur que tan bons com aquests no crec. I no val consultar la wikipedia.

Manhattan

Doncs aquest és el destí per les meves properes vacances. Sis dies fins que surti el vol. I el meu primer viatge a l’altre costat del “charco”. I prometo el que pensava que no arribaria a complir: no trepitjar els States fins que el mono que ocupa el despatx oval surtís de la cadira presidencial. No és del tot cert, però estaré allà per veure el clima de terror en que va submergir el que fora en altres temps un gran país. Obama ja és el president electe i a punt per començar el seu mandat. Sóc molt escèptic en quan a política, o sigui que aquest “yes, we can” personalment no em diu res, però qualsevol opció demòcrata serà mil vegades superior a la republicana.

Com que m’estic empapant de cultura novaiorquesa, acceptaré suggeriments i aportacions a què és imprescindible no perdres de la monumental ciutat dels gratacels (encara parlo de Nova York i no de Benidorm). De moment aquesta setmana serà un “especial NY”, perquè és evident que la ciutat ha aportat un munt de cultura a tots els àmbits, a part de ser la ciutat favorita a ser destruida per tots els directors de cinema quan realitzen una “disaster movie”, i acceptem World trade center d’Oliver Stone (2006) com a tal.

Ejem! De totes maneres New York no era el primer destí turístic escollit. Per sort he pogut fer un canvi de bitllets.

Bangkok dangerous

Sí sí. No és un bon moment per anar a terres Tailandeses. Vaia sort la meva… La peli d’en Nicolas Cage és una porqueria però el títol t’ho diu tot. Bangkok és perillosa, i lamentablement haurà de passar un temps per poder fer aquest viatge. Esperem que els canvis polítics siguin per bé i els conflictes es puguin resoldre sense més incidents tràgics. “L’especial Tailandia” haurà d’esperar per la terra del BigMac.

Ajïra Airways

A aquestes alçades si ets seguidor d’aquest blog, deixeu-me comptar les entrades, mmm… 1, 2, 3,… Si ets un dels 5 seguidors del blog: enhorabona! Has guanyat un fantàstic viatge amb totes les despeses pagades al destí que vulguis, només m’has d’enviar les teves dades al correu electrònic. La companyia amb la que volarem és la que il·lustra el post: Ajïra Airways. M’asseguro d’anar sempre en bones companyies, i més després de comprar el bitllet amb Oceanic Airlines, una aerolinia que va fer fallida després de l’incident, ara farà quatre anys, amb aquell avió que es va estavellar al Pacífic (amb només 6 supervivents, quin horror!). No us preocupeu que si aneu a la web veureu que és molt fiable. Després del salt analitzo quins són els punts forts i febles d’aquestes aerolinies.

Alguns passatgers d'Ajïra Airways (a l'esquerra)

Ara sí! Hola Fan de les paranoiades! Si has tingut paciència per clickar, aquí la teva recompensa (o decepció, si realment pensaves que tenia prou diners com per anar a algun lloc en plena crisi econòmica). Obviament la cinquena temporada de Lost (Perdidos pels seguidors que la veuen al temps que l’emeten per Fox/La 2) està al caure, en concret el 21 de gener, i l’han començat a promocionar de forma tradicional, amb el típic cartell d’actors (poc currat pel que a mi respecte, opinions de dissenyadors gràfics?), i també amb el famós màrketing viral, al més pur estil marca de la casa: marca Abrams. És de suposor que en breu iniciaran un altre “Joc de Realitat Alternativa” com varen fer en temporades anteriors per calmar l’ansietat del seguidor com el que això posteja.

A més a més dels 2 pòsters també ha surtit una nova promo, mig videoclip pel grup The fray (un altre cas snow patrol & Grey’s anatomy?), com diria Jorge Berrocal “a eso se le llama simbiosis”. L’únic que importa deixant de banda aquesta intrascendent agrupació musical són les imatges entrellaçades entre imatges de resum de la quarta temporada i les noves que ens esperen per aquesta cinquena. ESPOILER La primera imatge d’Ajïra airways dóna moltes pistes sobre la tornada a l’illa dels “Oceanic 6″ mentre que podem apreciar o intuir quines són les fatalitats que va anunciar Jeremy Bentham quan aquests van abandonar l’illa. El millor és que ho veieu vosaltres mateixos:

Un dolç caramel per calmar una mica les ganes mentre esperem durant els dos mesos que queden de tensa espera. Com és habitual sempre surten teories i hipòtesis absurdes que passo de llegir sobre el misteri que engloba l’illa. Em conformo només amb que aquesta temporada els creadors (Lindelof/Cuse/Abrams) pareixin un altre capítol com the constant (4×05), potser el millor capítol… de tots els capítols de totes les series!