Primer post del 2011. M’he posat les piles en fer especialment aquest post perquè tothom em parava pel carrer o em trucava o m’enviava mails o sms o twitts per preguntar-me quan trigaria a treure la meva selecció musical de l’any passat, i ja m’havia fet pregar prou. Doncs aquí està la meva selecció dividida en dos arxius .rar, a l’estil disco grande: “22 temazos de aquí y 22 de allí”. 44 en total. A l’estil duo sacapuntas.

Una selecció realment dificil però que són temes dels grups que més m’han xocat aquest any. No significa que tot l’àlbum hagi de ser bo, són simplement petites obres mestres que he ajuntat perquè les descarreguis i les apreciïs com aquest humil bloguista. Em fotré en problemes per drets d’autor? No ho sé, aquesta tarda veurem si s’aprova la llei Sinde. Us adjunto una portada feta per l’artista J.M.G. que m’assegura que està en Copyleft, i sinò “me la ha metío doblá”. A sota el tracklist amb les perles:

Una última cosa. Per res del món el títol és un plagi a la secció del Paco Clavel del Guirigay de Radio3. És un HOMENATGE!

Tracklist cd1:

Aias – A la piscina

Ellos – Mientes

La habitación roja – Voy a hacerte recordar

Lori Meyers – Mi realidad

Los directivos – Japón Sevilla

Los planetas – No sé como te atreves

Los Punsetes – Tus amigos

Mishima – Tot torna a començar

Mittens – Our last party

Montevideo – Orillas plutonianas

Nadadora – 1987

Napoleón Solo – Tiene que acabar

Ornamento y delito – Gora Aste Nagusia!

Polock -  Tangerines & Unicorns

Pony Bravo – Noche de setas

San Leon – Love, speed & Picasso

Savats – Hacia ningún sitio

Standstill – Adelante Bonaparte (II)

Stay – The world is in our hands

Tachenko – Tírame a un volcán

The Pinker Tones – Sampleame

Triángulo de amor bizarro -  De la monarquía a la criptocracia

Tracklist cd2:

Arcade fire – Ready to start

Belle & Sebastian – I want the world to stop

Best coast – Boyfriend

Black rebel motorcycle club – Conscience killer

Brandon Flowers – Jilted lovers and broken hearts

Crystal fighters – Xtatic truth

Deerhunter – Don’t cry

Hurts – Stay

LCD Soundsystem – Drunk girls

Mgmt – Flash delirium

My chemical romance – Na na na (na na na na na)

Scissor sisters – Fire with fire

The black keys – Howlin’ for you

The coral – 1000 years

The divine comedy – I like

The drums – Let’s go surfing

The national – Bloodbuzz Ohio

The pains of being pure at heart – The one

Two door cinema club – Something good can work

Vampire weekend – Cousins

Wild nothing – Summer holiday

Bon appetit!

Última entrega del repas musical que he anat fent al blog durant la setmana. Arribem als 5 millors LPs que personalment són el milloret que he escoltat aquest 2010. I com no, t’animo que ho comprovis per tu mateix i m’ho discuteixis amb la descàrrega directe que poso a la teva disposició. Del 5 al l’1 són:

5) LCD Soundsystem – This is happening

L’esperat retorn de James Murphy i els “systems”. Anunciat com l’últim àlbum de la seva particular trilogia, Murphy vol dedicar-se al seu segell discogràfic plenament, s’ha desdit d’aquestes declaracions al veure l’espectacular rebuda que ha tingut l’àlbum per part de crítica i públic. Drunk girls, All I want o la curiosa Pow pow han ajudat a no deixar escapar un gran talent de les sales de concerts. Llarga vida a l’LCD.

4) Brandon Flowers – Flamingo

Decisió polèmica (possiblement) la d’afegir el debut en solitari del crooner dels the killers. Com vaig dir anteriorment és un disc que et captiva o t’horroritza. No hi ha terme mig. En la seva defensa diré: jilted lovers and broken hearts, crossfire i welcome to fabulous Las Vegas. “Y no haze falta desir na más”.

3) Deerhunter – Halcyon digest

No podia fallar en el podium. Per mi la segona millor revel·lació de l’any, el grup liderat per Bradford Cox. Un geni incombustible que no para de crear i crear i crear… Aquest novembre va publicar 4 discs al seu blog sota el nom d’Atlas sound, on deixava anar el seva vena creativa per experimentar cançons que no tenien cabuda en aquest àlbum. Un disc sòlid ple de hits contemporanis: don’t cry, revival, helicopter, desire lines, memory boy,…

2) The national – High violet

La primera revel·lació la reservava als oriünds de Cincinnati, the national. Una grata sorpresa que m’ha descobert, one more time, el 180º de radio 3, gràcies Virginia, amb cançons tan mítiques com terrible love, anyone’s ghost o la bestialitat de bloodbuzz Ohio. Un disc molt recomanable juntament amb els seus treballs anteriors Alligator (2005) i Boxer (2007).

1) Arcade fire – The suburbs

L’or va a parar amb tota la justícia del món als canadencs de Montreal. Per haver parit una vegada més un disc rodó. Reconec que al principi tenia els meus dubtes, però al concert del Palau St. Jordi varen demostrar l’encert de les seves composicions. Des de l’inici amb the suburbs, passant per ready to start, la divertida Rococo fins We used to wait, estan de 10. Llarga vida als pròxims U2 com algú ha dit.

No crec que aparegui cap disc millor dels presents en els 4 dies que resten d’aquest any, però tot és possible. Ja sabeu, per queixes i injustícies ja hi ha la Rolling Stones, Pitchfork, NME, etc. Jo només confecciono la veritat. Com Wikileaks. Si no escric res més que tingueu una bona entrada de 2011 i escolteu bons grups, no Shakiras o Lady GaGas.

Primera de les dues entregues del millor que m’ha donat el panorama musical internacional. De primeres et dic que no hi ha inclòs el My beautiful dark twisted fantasy d’en Kanye West. Que li posin 9 i 10 a tots els mass-media no ha influit que el hiphopero no m’hagi entrat. La disputa entre les meves múltiples personalitats ha estat molt renyida. A les portes han quedat (i per tant menció especial) a Spoon (Transference), Vampire weekend (Contra), Two door cinema club (Tourist history) o Foals (Total life forever) entre milers i milers que han passat per les meves oïdes. Vinga va! Del 10 al 6:

10) The coral – Butterfly house

Els vaig descobrir al 180º de radio 3 a mesura que anaven desgranant cançons programa rera programa. Finalment amb 1000 years em van atrapar. I amb more than a lover em van conquistar (cançó que obre l’LP). Els de Liverpool firmen el setè disc de la seva carrera. Em queden, doncs,  6 cds per delectar-me. Esperem que tan bons com el present.

9) Best coast – Crazy for you

Debut de Bethany Cosentino per la porta gran al composar melodies tan enganxoses (no empalagoses) amb poquets elements. Conegut com Low-fi, gènere musical on emmarcar aquest treball, Beth ens deixa perles com Boyfriend, when i’m with you, o la que dóna títol a l’àlbum: crazy for you.

Crystal fighters – Star of love

No confondre amb Crystal Castles, un altre gran descoberta d’aquest 2010 però que no entren en el top 10, els fighters són uns anglesos enamorats del país Basc. Només cal anar al seu myspace i mirar “ubicació: Navarra”. Les seves composicions diuen estar influenciades per tot el que envolta Euskadi. Quilosà. Preneu nota dels hits: solar system, xtatic truth i swallow.

7) The drums – The drums

Àlbum debut dels Brooklynesos, que ja varen sorprende amb un parell d’Eps al 2009 presagiant una entrada potent. The drums són els Beach boys del segle XXI. No crec que sigui discutible perquè qualsevol tall que conforma l’àlbum forma part de la banda sonora d’un dia de platja. Forever and ever amen, best friend o let’s go surfing ho demostren. Felicitat a l’instant.

6) Nada surf – If I had a hi-fi

I uns altres Brooklynesos, en aquest cas amb més anys en la seva tragectòria (debut del 92′), que curiosament m’han sorprès gratament amb un àlbum de versions. Versions d’un gran nombre de bandes indie. A destacar: love goes on (The go-betweens), enjoy the silenci (Depeche mode), electrocution (Bill Fox) o  evolución de Mecromina. Mecromina!! Hi ha un integrant madrileny a les files de Nada Surf i sovint venen per terres espanyoles a tocar. Oportunitat que no vaig deixar escapar al SOS Murcia. Brutals.

Continuarà…

Segona part que vaig deixar penjada anteriorment, i de pas veure si es feia pregar o no aquesta nova entrega. Miro les estadístiques i estan com sempre.Visites: 0. Hola? Hi ha algú allà fora? Internéééé! És que tothom està llegint els documents filtrats de Wikileaks? Por la gloria de Assange. Prou de dir bestieses i anem amb el podium. Del 5 a l’1:

5) Lori Meyers – Cuando el destino nos alcance

Quart àlbum d’estudi, gravat integrament a L.A. i amb un títol d’una peli Syfy d’en Charlton Heston dels 70′, es presenta l’àlbum més controvertit de la carrera d’aquests pobres granainos. Amb una presència molt més tecno en les composicions, deixen el que per mi és el seu millor segon treball (el Cronolanea és grandiós). Mi realidad, condicional hipotética o Enhorabuena eres el que tiene más, millors talls.

4) La habitación roja – Universal

Si no es consagren amb aquest disc, és impossible que LHR arribi mai al mainstream. Cada una de les 11 cançons del seu setè disc està feta per sonar a la radiofòrmula dels 40 principals amb el respecte més gran que es pot fer cap al gènere del Pop. Voy a hacerte recordar, febrero o días de vino y rosas són clars exemples.

3) Los planetas – Una ópera egipcia

El hype indie espanyol més esperat del 2010 es queda amb el bronze. No és un mal disc, i en concert el defensen de puta mare. Prova és que 4 vegades els he vist aquest any: Palau de la música, SOS Murcia, Low cost Benidorm i Razzmatazz gira 2010. A més… són los planetas, que més dir…. Bé, això: MDMA con anís del mono, una pizca de hielo y cocacola zero. Les tres primeres de l’àlbum són amb les que comencen tots els concerts.

2) Ellos – Cardiopatía severa

La plata pels madrilenys Ellos. Guille Mostaza i Santi Capote s’han currat el millor disc de la seva carrera. Gravat a tropecientos sitios juntament amb l’orquestra sinfònica de Bulgaria, i col·laboracions excepcionals com Jota Planetas, Noni i Ale de Lori Meyers, Cristina de Clovis i Javier Sánchez de Ama/La buena vida, crean himnes com Mientes, hasta el final o cerca. No estan al número 1 perquè em falta veure’ls en concert (simplement).

1) Napoleón Solo – Napoleón Solo en la ópera

L’or és pel projecte debut d’Alonso Díaz i per reivindicar que el falset mai passarà de moda. I que tal com l’escoltes al disc ho fa igual sobre l’escenari, amb més canya i més gamberrisme. Boníssims tots els 13 talls que composen aquesta òpera prima. Però destaco tiene que acabar per enganxar-me-la un colega en una timba il·legal de pòker. Avui dia si em trobes pel carrer, i em veus murmurar alguna cosa per la boca, estic cantant això, no fire with fire dels scissor sisters com especulen els meus enemics. No tenen proves!

Properament el millor del 2010 internacioanals. O sigui, el que ve de fora, música d’immigrants que diria l’Anglada.

Una altra d’aquestes llistes intrascendents que serveixen per il·lustrar què ha estat escoltant hom durant l’any 2010. Per la portada molts es poden endevinar a la primera. Ha estat una trïa complicada per l’excel·lentíssim nivell mostrat. Això sí, ha quedat patentat un any més que hi ha gent amb molt de talent, o que si més no, hi ha molts conjunts que saben jugar molt bé amb quatre acords i reinventar la formulació de les rodes típiques musicals (pura matemàtica) que tan agraden a l’ésser humà. Fora han quedat, doncs, grups novells com Aias, Mittens, Montevideo, Los Punsetes o Ornamento y delito entre centenars que s’han quedat a les portes de tan magna llista. Del 10 a l’6 són:

10) Savats – el hombre blandengue

Produits pel meu productor favorit de l’estat espanyol, Paco Loco (el Rick Rubin basc), els gironins autoediten el seu segon disc. Un títol inspirat per aquell gran poeta desaparegut ja fa un temps, el Fary, ens mostren un treball sòlid en 11 cançons poperes, delicades i rabioses, on el fracàs amoròs està a l’ordre del dia. A destacar: alargo algo, el esqueleto o hacia ningún sitio.

9) Triángulo de amor bizarro – Año santo

Els gallecs editen també segon dics, també amb Paco Loco. I és que si vols fer bé les coses, has d’anar a l’estudi de Santa María del Mar, a Càdiz. Un àlbum que vaig ressenyar a tenir en compte aquest any. Una mica curtet però “lo breve…”. Genialitats: De la monarquía a la criptocracia, amigos del género humano o Super Castlevania IV.

Mishima – Ordre i aventura

David Carabén, el frontman dels Mishima, va dir: aquest any anem a Santa María a gravar amb Paco Loco! I aquí tens el tercer que completa la trilogia Mishimàtica catalana (abans cantaven en anglès, però quasi que no…). Tot torna a començar, l’olor de la nit o Només era una part de tu.

7) Polock – Getting down from the trees

Els valencians (podrien ser perfectament de Glasgow o Portland) debuten sota el segell de Mushroom pillow. En la linia de Delorean o We are standard però molt més assequibles i menys empalagosos en melodies Dance-Pop i més rockers, han parit un parell de trencapistes per la posteritat: Fireworks i Unicors & tangerines.

6) Tachenko – Os reís porque sois jóvenes

De les cendres del Niño Gusano (amb el desaparegut Sergio Algora) va nèixer Tachenko, i amb aquest ja són 4 els treballs editats, el present amb etiqueta Limbo Starr. Em recorda el cas dels Foo Fighters (a partir de Nirvana), perquè semblava impossible que puguessin superar el seu passat. Com anècdota, constatar que són la banda “espanyola” de la gira de Micah P. Hinson. Tírame a un volcán, Escapatoria o la resistencia entre el millor.

Continuarà…

Primer de tot: post número 100!! Estava (estic) preparant una espècie de regal per commemorar-lo però he trobat PLAYEEK que m’ha alegrat el dia, i les ganes de comentar-ho. Gràcies a Genbeta m’entero d’una molt bona aplicació internetera apareguda fa escassos dies. Es tracta com he mencionat al titular d’un facebook enfocat a músics. A diferència del myspace, que cada vegada es descobreix més com a plataforma de promoció que xarxa social, playeek és una xarxa especialitzada en buscar i trobar gent que toca intruments.

El funcionament de l’interfaç és facilíssima, i l’enfoc va directe a les intencions que pretenen els programadors de playeek: saber quin instrument(s) toques, on resideixes (actualment), i important (almenys per mi): saber quin és l’estil de música que t’agrada tocar i acotar més fàcilment la recerca de gent. Per què per això serveix playeek, formar conjunts de música o simplement col·laboracions entre músics a nivell professional i/o amateur.I a diferència de facebook o tuenti, no li interessa saber res més de la teva vida personal ni sentimental, ni el que fas abans d’anar a dormir, ni després, ni si aniràs a barracas, ni si t’interessa que en Puyol es retiri als 40, ni que en Ramoncín demani perdó per versionar “come as you are”, ni si has provat el sirocco, ni si has fet fist-fucking,… capteu la idea, no? QUE TOQUES, ON VIUS i ESTIL MUSICAL QUE T’AGRADA. Punt.

De moment el lloc està poblat per molt poca gent. L’únic representant gironí és un servidor (holy shit!). Podem dir que és paupèrrim. Està en fase beta (fase de proves) però el funcionament oficial no variarà molt més. La gent ja pot anar apuntant-s’hi. A veure si amb sort al llarg dels mesos es va emplenant de talents.

Una cosa els hi dic als ideadors. Pacteu amb en Mark Zuckenberg immediatament. Alguna espècie de negoci entre vosaltres i facebook. La plataforma de 500 milions d’amics (and a few enemies) que la nutreixen és un mercat gegantí com per què hi surtiu guanyant. Això o que el paio us mangui la idea. No seria la primera vegada.

Com vaig dir ahir, avui més! El setembre ha portat una ressaca de cds que pocs compraran que molts descarragueran del blog o dels vostres llocs de visita habitual. El post d’ahir em va saber a poquet. O sigui que sense més dil·lació comentem uns pocs més:

Hurts – Happiness (2010)

Els pintes de la fotografia són un duet d’Anglaterra (poca cosa més coneixem d’aquests carcants). La blogosfera i la premsa musical els ha criticat a tort i a dret per bé i per malament. Fins que no els escolteu no sabreu cap a on inclinar-vos. Són “puro divertimento” ballable i molt disfrutable. A ratos em recorden a el Hot fuss dels killers.

Klaxons – Surfing the void (2010)

Segon treball de la banda londinenca. Segueixen en la linia del primer disc Myths of the near future (2007) però ara amb unes composicions més madures (ho diu la banda). Típic de tots els conjunts: hem crescut, ara en sabem més, el nostre so és més madur,… ÉS LA MATEIXA MERDA DE SEMPRE!!! I és bona. No defrauda. No com els we are scientist, encara tinc arcades quan penso amb aquell segon cd. Que per cert, surten del pou amb un nou treball força potable, que no bo: Barbara (2010), però aquí no el comentaré. En definitiva: els Klaxons ho petaran al tercer àlbum. Believe me.

Interpol – Interpol (2010)

Sincerament no val la pena. Em sap molt de greu dir això però és així. Potser em direu alguns que em passo, però si sou fans dels novayorkins aquest disc no compleix els mínims que requereix tan mític grup. Potser hi fa que el talentuòs baixista Carlos Dengler hagi abandonat la formació (ara substituit per David Pajo). Quan l’escolteu m’entendreu. Només per ser qui són els poso al blog. Gran decepció. Als no iniciats us recomano els tres anteriors: turn on the bright lights out (2002), antics (2004) i our love to admire (2007).

Nadadora – Luz, oscuridad, luz (2010)

Tercer disc del grup de Pontevedra. Descoberta atribuida a Disco grande alias Julio Ruiz. On van deixar una g.a.t.o. per la posteritat. ¿Que todavía no sabes lo que es una g.a.t.o.? Repetid todos conmigo GRAVACIONES ACÚSTICAS A TRAICIÓN ORIGINALES!!!! Pos eso. Que és un disc pop tranquilillo, molt agradable, i que s’enganxa a poc a poc al cerebel. Similars a Mittens o Wild honey, això sí, apartant l’anglès i cantant en castellà. Suposo que si ets un jove maulet o dels JERC això et tirarà enrera de mala manera. Ni t’acostis. No ets digne de Nadadora.

Sufjan Stevens – The age of ADZ (2010)

part 1 part 2

Fa poquet, aquest agost, en Sufjan, pronunciat Sufian?, va del·lectar-nos amb un EP d’una hora (una hora!!) All delighted people (2010), donant una “petita” mostra del que vindria. Ens hem trobat amb un disc nou aquest mes de setembre (realment s’ha filtrat, s’esperava a l’octubre) i no repeteix cap pista de l’EP mencionat. Ole tus güevos! Jo estic saturat d’aquest senyor i no crec que li faci cas durant uns anyets. Vaig quedar-ne fins els nassos amb el seu “mític” Illinois (2005). Perquè el poso aquí? Pos jo no ho entenc però la crítica musical l’està deixant ben amunt, una genialitat que t’hi cagues. Jo no seré menys: 10’5!

Aquest blog s’està convertint amb un blog musical des de que faig descàrrega directe. No sé si és bo o dolent això, tot i que a les meves estadístiques de wordpress només una persona va fer 1 clic al cd que regalava el grup de los directivos (i crec que ja sé qui és). Pel proper post variarem una mica. Què tal una entrada sobre porno? Accepto suggerencies menys coses zoofíliques, dandrofíliques, pederastia, 2 girls 1 cup (argh!), i rimming (perquè no és segur). Però sobretot sobretot NO! a 2 GIRLS 1 CUP, ascarossUs!

]]> http://aguileo2000.wordpress.com/2010/10/01/1034/feed/ 0 aguileo2000 discos hurts klaxons Interpol nadadora sufjan http://aguileo2000.wordpress.com/2010/09/30/allau-musical-3/ http://aguileo2000.wordpress.com/2010/09/30/allau-musical-3/#comments Thu, 30 Sep 2010 14:13:17 +0000 aguileo2000 http://aguileo2000.wordpress.com/?p=1015 ]]>

La setmana passada vaig poder disfrutar del(s) concert(s) de La Mercè, n’hi havia un munt, i finalment amb unes condicions pèssimes només vaig assistir a Belle and Sebatian (Els 4 seguidors de twitter que em seguiu ja ho sabreu que el missatge final a transmetre és que ELS CONCERTS GRATIS IGUAL A MIEEEEEERRRRDAAAAAAAA!!!!!). Sort que el grup anteriorment esmentat va fer un molt bon bolo. Al BAM felicitats per portar-los i que continuin així, però sisplau, canviem l’ubicació de l’antiga fàbrica estrella Damm (vaig sentir-me per uns instant al Love Parade d’enguany). Dit això i després de currar com un xino, ahir dia de vaga general, passem a comentar el bo i millor que porta el setembre en materia musical:

Arcade fire – the suburbs (2010)

A l’aficionat i seguidor del grup de Montreal em criticarà la tardança, però millor publicar-lo tard que mai. Estem davant del tercer treball d’aquesta banda de formació nombrosa orquestal polivalent. 16 talls dividits en una hora. I completa la que per mi és la trilogia de discos més rodona del que portem del segle XXI, junt amb el Funeral (2004) i Neon bible (2006). El novembre venen al St. Jordi de visita.

Brandon Flowers – Flamingo (2010)

Debut en solitari del crooner dels The killers. Aquest disc és dels que estimes o l’odies a mort profundament. Jo sóc del primer grup, i sí, es pot arribar a fer molt empalagós, però hi ha varies genialitats que fan que el disc valgui la pena. Corre la llegenda de que aquest disc era el quart dels Killers, i per motius varis, en Flowers se l’ha apropiat (el puta…). Sigui com sigui Flowers està capficat a ser un cantant que mogui masses. Per a quan unes ulleres tipus Bono?

Deerhunter – Halcyon Digest (2010)

Una agradable sorpresa que m’he topat aquesta setmana. Gràcies a la meva adorable Virginia Díaz i el seu 180º Radio3, aquest grup d’Atlanta ha publicat el seu quart LP. Indie rock amb una mica de psicodelia electrònica, i moltes substancies il·legals dins l’estudi de gravació, han parit aquest disc superfastuós. A la prestigiosa web de Pitchfork li han posat un 9’2. Escoltar-los una vegada no us matarà. Dintre de poc concert a Barcelona. Esteu a temps.

Grinderman – Grinderman 2 (2010)

Segon treball dels encara no tan “viejunos” (però algo ja sí) grup alternatiu d’en Nick Cave and the bad seeds. 9 composicions repartides entre el mateix Nick Cave i Warren Ellis. 9 cops de puny a l’estòmac. Salvatges, dures, demolidores,… i sempre rockeres, però amb aquell punt experimental i fresc a la vegada. Gran i digne successora de Grinderman 1.

Stay – Passport to freedom (2010)

Noel Gallagher no ha desaparegut d’escena. Mentre el germà petit, Liam, està a punt de reciclar Oasis amb Beady eye, el gran dels Gallagher té una antiga formació… com? aps! No és ell?! Però si la veu és clavada?!… Em passen un teletip de que és una banda barcelonina amb una influència gegant del BritPop. El cantant entona igual que l’oriünd de Manchester, i les melodies recorden al mític grup. Quart treball d’uns desconeguts que s’obren pas en l’escena indie contemporania. Descàrrega obligatoria.

Aquest mes de setembre s’han publicat molts treballs de grups debutants i consolidats. Alguns valen la pena i d’altes val més no parlar-ne. Això sí, tots aquests ya en tu tienda de discos favorita que diu en Julio Ruiz. Mañana más.

]]> http://aguileo2000.wordpress.com/2010/09/30/allau-musical-3/feed/ 0 aguileo2000 discos arcade flowers deerhunter grinderman2 stay http://aguileo2000.wordpress.com/2010/09/20/bam-2010/ http://aguileo2000.wordpress.com/2010/09/20/bam-2010/#comments Mon, 20 Sep 2010 16:52:01 +0000 aguileo2000 http://aguileo2000.wordpress.com/?p=1004 ]]>

Un any més les festes de la Mercè de Barcelona s’ompliran per joia i alegria dels barcelonins i foranis aquest proper cap de setmana (23-26 de setembre), gràcies al BAM que vesteix aquestes festes de festival estiuenc, i el d’enguany amb un cartell deluxe: A saber: Belle & Sebastian, Arizona baby, Ok go, Standstill, Mishima, Everything everything, els amics de les arts, San Leon, Goldfrapp, Stay, Ash, Vinila Von Bismark & the lucky dados i molts més. A la web podreu consultar els horaris, i ja us avanço ara que els millors es solapen el dissabte 25. Una recomanació d’un humil paranoic, a l’antiga fàbrica de l’estrella damm: Els amics de les arts, Ok go i Belle & Sebastian. GRATIS (la paraula màgica que atrau a les masses). Si puc ho twittejaré en directe, o no.

Els amics de les arts a mi no m’acaben de fer el pes, però reconec que són uns nois que s’ho han currat molt per arribar a degustar el moment dolç que viuen actualment (reconeixament de crítica i públic, etc.). Després arriben els yankis Ok go, famosos pels seus videoclips de coreografies estrambòtiques que es van popularitzar farà uns 3 anys enrera gràcies a youtube. Qui no recorda el mític “Here it goes again” sobre cintes de correr. I per acabar el grup d’indie/folk per antonomasia: Belle & Sebastian. No necessiten cap tipus de presentació els nois de Glasgow. Crec que la seva trajectoria professional parla per si sola. De totes maneres fa unes horetes s’ha filtrat l’últim disc que han creat: Write about love (2010). Us el deixo aquí sota en descàrrega directe.

Belle & Sebastian – Write about love (2010)

Obviament el presentaran a Barcelona iniciant d’aquesta manera la gira de presentació (si és que som uns privilegiats). I de pas escoltarem vells hits: dear catastrophe waitress, another sunny day, blues still blues,… Alguns elements com jo per primera vegada fins i tot, sempre i quan l’acústica al carrer i el xivarri del públic no ens arruinin la festa. Miedo me da.

Diririri Diririra Diririri, siempre quiero estar feliz, diririra diririri diririra, siempre quiero Benidorm, diririri… hola paranoics. Vinc d’un cap de setmana extrallarg i endevineu d’on vinc. Pels que tenen el coeficient d’en Forrest diré que de Benidorm i exactament del Festival Low Cost d’enguany (el primer). Malauradament en Crepus no va actuar, però el sentiment de la cançó és el que impera al meu cos els darrers dies. Primer de tot des d’aquesta humil vitàcora, em solidaritzo amb les víctimes del Love Parade. Una tragedia lamentable i evitable fruit d’una pèssima organització, posant punt i final a un dels millors festivals electrònics europeus. Fins sempre.

El festival tenia un cartell molt suculent i molt apetitós: Placebo, Editors, Los Planetas, Napoléon Solo, Love of lesbian, Lori Meyers, Supersubmarina, Viva la fête, entre molts d’altres. Però per mi el millor ha estat la relació qualitat-preu. 45€ de res en comparació al “disfrute” de veure tant nivell musical.

Lamentablement l’única imatge imborrable serà la lamentable actuació d’un individu, un flixenc per més inri, que oferia una mena d’espectacle per 5 euros, que bàsicament consistia en mostrar una part dels seus atributs reproductius. Paradoxalment la gent pagava per que deixés de fer la seva particular performance. Però no tot van ser crítiques negatives: “hombre… yo iba un poco tocado pero no lo hacía del todo mal (es referia un lowcoster mamat quan es remanava l’ou)”, “esperaba un número un poco más currado por 5€, la verdad”, “ahí esta encerrado mi hijo”, “no entiendo como no le han dejado subir al escenario Jack Daniels ante tanto talento” són alguns dels comentaris del assistents davant del sobtat esdeveniment ofert per l’oriünd de Flix (sí, varem parlar amb ell per saber d’on era, de acuerdito?). Gràcies a Déu tot entre millor si t’estas prenent un mojito extra grande en companyia de bons amics… o casi.

Pels que us hagueu quedat amb ganes de veure alguns dels concerts oferts a tan prestigiosa ciutat mediterrània, Radio3 ofereix alguns videos amb el millor de l’actuació dels grups més destacats del festival.  Recomanació absoluta: Placebo, Love of lesbian, Los planetas i Lori Meyers. Nominació a part: Napoleón Solo (llàstima de la curta durada). Per cert, escoltant un grup de camí a Benidorm ofert al programa de capitán demo: los lagos de Hinault. Absolutament genials (similars a Hola a todo el mundo, she & him o Mittens). A la descripció de la web em remeto.