Rompenieves: el fugitivo (volum 1)
Al més pur estil de les velles i genials novel·les de ciència ficció com 1984 de George Orwell o Farhenheit 451 de Ray Bradbury, novel·les indispensables pels amants i no amants de la literatura, es presenta aquest còmic francès dels coneguts a la seva terra Jean-Marc Rochette i Jacques Lob. Rompenieves (Le transperceneige) és el primer d’una trilogia de còmics sobre un futur post-apocalíptic on la terra ha quedat en una constant glaciació després d’una guerra (desconeguda pel lector) dibuixant un paisatge completament blanc sense possible regió habitable.
Un cop emmarcats l’acció ens situa al “trencaneus”, un tren de luxe, únic en la seva espècie. Característica que el fa supervivent i modus de vida dels seus passatgers, sempre en constant moviment i sense parada (i ens porta a la primera pregunta, qui porta la locumotora? Una màquina? Un maquinista?) en la teòrica recerca d’un lloc on les temperatures siguint adients a l’ésser humà. Així coneixem Proloff, un fugitiu dels vagons de cua (on es situa la classe baixa, la marginal) que fuig cap als primers vagons on es situen les classes privilegides. El trencanues és un tren que arrossega 1001 vagons, i en tots hi ha un ordre instaurat de la classe baixa-mitjana-alta en ordre a l’aproximació a la locomotora. Amb el seguiment de Proloff i el seu “viatge” cap als vagons principals veurem els diferents estractes socials i els seus diferents modos de vida. L’exèrcit, la política, l’esglèsia, … Tots són criticats durament en aquesta al·legoria a la raça humana portada als seus extrems. Inclòs el canvi climàtic no se’n salva (i parlem d’un còmic publicat el 1984).
El tandem format per Rochette i Lob es va veure trencat malauradament amb la desaparició del segon, deixant en mans de Benjamin Legrand el guió de les restants parts: el apeador i la travesía. No així l’apartat gràfic, que si bé hi ha una evolució en el dibuix, notem que la tècnica es manté al llarg de la història.
En resum, estem davant d’un bon relat de ciència ficció, i es demostra quan els seus drets cinematogràfics ja estan venuts. I aquí la curiositat: als sur-coreans del moment: Park-Chan-Wook i Bong Joon-Ho. Referents de “cinema de culte contemporani” gràcies a obres com (el primer) Old boy, sympathy for Mr. Vengeance, Sympathy for Lady Vengeance; (el segon) The host o Memories of a murder. El primer com a productor i el segon com a director. I podem estar segurs que serà un dels films de l’any, no sé encara de quin any, però de l’any, believe me! De moment ens queda l’obra gràfica. No la deixeu passar. Encara que sigui gavatxa.
