Rock from New York

Per començar bé aquest especial dedicat a el bo i millor de la ciutat de “la gran manzana”, començarem per dir que Nova York és des de ja una de les capitals de la música i creadora de grans artistes, a part de donar grans cançons: la típica New york new york (la versió Frank Sinatra), New York city boy (engaxíssima cançó dels anglesos Pet shop boys) o Englishman in New York (Sting). Però la ciutat també ha estat cuna de molts artistes consagrats (Los Ramones, New York dolls, Kiss, Spin doctors, The velvet underground o Talking heads) o els novells, alguns coneguts i d’altres no tant que ara mateix passaré a destacar, com el més bo que ha surtit últimament de la ciutat:

The strokes

Com no podia ser d’una altra manera. The strokes. El grup destinat a posar de moda un altre cop l’anomenat garage rock, amb un àlbum debut genial i indiscutible obra mestre del rock contemporani: Is this it (2001) amb magnífiques cançons “rompepistas” de ballar com “New York city cops”, “Hard to explain” o “last nite” entre el millor de l’àlbum. Han publicat dos àlbums més: room on fire (2004) i first impressions of earth (2006). El segon manté el nivell del primer i el tercer ha estat el més discutit, però a mi m’encanta. Creadors de clàssics com “Reptilia”, “12:51″, “on the other side”, “you only live once”, “heart in a cage”, i molts més. Corren rumors que aquest 2010 surtirà el quart àlbum. El guitarrista solista, Albert Hammond jr. ha tret en solitari dos àlbums (yours to keep 2006, ¿cómo te llama? 2008) igualment reivindicables mentre la banda ha estat parada. La veu de Julian Casablancas és difícil de substituir. Esperem que el guitarra torni quan abans a les files per disfrutar dels talentosos músics.

Interpol

Titllats per molts com un grup depressiu, jo en dic profunditat de la música que componen. Interpol són la banda més britànica de la costa est dels EE.UU., i raó no en falta. El vocalista i guitarrista, Paul Banks, és britànic. Van debutar amb tota la crítica a favor seu amb l’àlbum turn on the bright lights (2002) encara que pel gran públic varen passar més desapercebuts. Molta gent pensa encara que Antics (2004), el segon àlbum, és en realitat l’àlbum debut. L’any de la seva consagració ha estat aquest 2007 amb el seu tercer i darrer àlbum: Our love to admire. En el seu moment vaig comentar en aquest blog que el senzill més comercial que han publicat “the Heinrich Maneuver” no va ser tocat al Summercase 08 pel cabreig del baixista (arribant a tirar de mala manera el baix). Un grup que si no heu descobert us l’haurieu d’agenciar des de ja! Millors cançons pel que això subscriu (de tots els àlbums): “Evil”, “Pioneer to the falls”, “Leif Erikson”, “Obstacle 1″, “Slow hands” o “Rest my chemistry” entre d’altres genialitats.

Scissor sisters

El grup més gayfriendly del glam rock contemporani. Scissor sisters tenen el defecte (i la virtut) de no ser coneguts a les seves terres però són sumament populars a nivell Europeu (un cas similar al dels the killers, tot i que la cosa està canviant a poc a poc en el cas dels nois de Las Vegas) i que a més a més ho ha comentat en més d’una entrevista el frontman del grup: Jake Shears. Tenen només dos àlbums, pop rock molt disfrutable en ambdos discs: Scissor sisters (2003) i Ta-dah (2006), però unes cançons molt enganxoses (que no empalagoses) i addictives bastant populars: “Laura”, “take your mama”, “she’s my man” o la millor creació dels newyorkins (obligatoria per a qualsevol discoteca) “Don’t feel like dancing”.

!!! (pronunciat "chk chk chk")

!!! o Chk Chk Chk un dels noms de la música més difícils de pronunciar, han estat definits com una banda de rock alternatiu o rock electrònic, centrats exclusivament en la música per ser ballada: dance music. Des del 2000 que varen publicar el seu àlbum debut, amb el nom del grup, !!!, no han parat  fins ara, publicant dos discs més fins el 2007: Louden up now (2004) i Myth takes (2007). Sincerament és un grup que tot i que m’agrada no hi ha cap cançó que em cridi l’atenció en especial, però de segur que els seus senzills són els que els han impulsat a l’èxit. Peces com “lab series volume 2″, “Me and Giuliani down by the school yard (a true story)” o “live live live” us poden fer entrar en el particular món d’aquest conjunt.

Battles

La meva aposta més arriscada en quant a conjunts musicals. Battles. Amb només un LP a les seves esquenes amb data del 2007: Mirrored. Una aposta diferent als grups que he posat fins ara, perquè tot i que en una primera instància pugui semblar que estan a la mateixa ona que els !!!, als ritmes dance i l’electrònica, ens troblem amb un àlbum força arriscat (per ser un debut) d’una agrupació que innova i vol anar més enllà de les influències del rock progressiu, alternatiu, electrònic fusionant-los en un mateix estil, o com en diuen a la wikipedia: math rock. “Atlas” i “tonto” són els senzills amb que s’han donat a conèixer al món. Si Andy Warhol corrés per aquí ja estarien sota la seva ala protectora com quan the velvet underground.

Hi ha molts més grups i solistes novaiorquins. Per queixes i/o puntualitzacions teniu els comentaris. De veritat que me’ls llegeixo. En trobeu a faltar algún de les noves generacions d’aquest segle? Segur que tan bons com aquests no crec. I no val consultar la wikipedia.