Breus apunts d’un cinèfil (doble ració)

Com que tinc acumulat un munt de pel·lícules pendents de comentar, i per tant com ja és costum en aquest blog, evitar-vos futurs maldecaps en pèrdues de temps inútils, us porto una nova entrega, doble en aquest cas, de crítiques (de)constructives sobre els últims films visionats. Una bona manera de commemorar el post número 75 de les meves paranoiades. Anem al tema:

The incredible Hulk

Primera d’unes quantes pelis comercials que m’he empassat durant les darreres setmanes. Estem davant la segona versió, reinvenció, del superheroi verd hipermusculat: el incríble Hulk. Després del desacord amb la interpretació del personatge per part de l’autor d’origen xinès Ang Lee amb Hulk, el director francès Louis Leterrier és l’encarregat de supervisar sense cap tipus de carisme aquesta segona part. Que no deixa de ser un nou començament, això sí, amb una brillant introducció sobre l’origen del personatge (que dura el mateix que els títols de crèdit). La trama és la mateixa que el serial televisiu, la fugida pel món del Doctor Bruce Banner a la recerca d’una cura pel seu alter ego (el gigante verde). Un Hulk diferent al de Lee (gràcies a déu més humà i menys shrek), un enemic a la seva alçada (Abominación, el gran Tim Roth), i la perfilació del que comença a prendre forma com a univers del Avengers (los vengadores: capitan america, iron man, thor, hulk, hombre gigante, etc.) pel futur llargmetratge (previst pel 2011) amb l’introducció d’en Tony Iron man Stark (a l’última escena del film), o elements relacionats com el “suero del supersoldat” (aplicat a Emil Blonsky, futur Abominació) que dóna origen al Capità America. Sens dubte ens esperen els propers anys més films de superherois made in Marvel studios. De moment la que ens ocupa és curteta i entretinguda. Ah sí! Edward Norton (Banner/Hulk) també és autor del guió.

The happening

El incidente és la nova paranoiada de M. Night Shyamalan, autor de l’obra mestre Unbreakable (el protegido), el conte de la joven del agua o la tonteria de Señales. L’última peli és de les que divideixen al públic. O t’encanta o l’odies. O això diuen totes les crítiques. No estic d’acord, té un parell d’escenes memorables i entreté en tot moment. Però la resolució o l’explicació a tot l’assumpte que ens ocupa en el film és intrascendent, absurd i imfumable. Argument: Un matí qualsevol a Central parc “sin ton ni son” la gent comença a suicidar-se. Algunes escenes espectaculars com els paletes que es tiren d’un edifici en obres. Aquests suicidis es van donant per tota la costa est dels States, i els protagonistes decideixen com la major part de la població fugir dels llocs dels incidents. Aviat les tragèdies es succeiran al seu voltant. I com és costum en els films d’aquest autor, és impossible parlar més sense revelar espoilers per la gent que la vulgui veure. Però aviso: no espereu revelacions espectaculars, ni girs argumentals sorpresius. Quan l’acabeu o us haurà agradat o l’odiareu profundament, però el pas del temps la deixarà com una d’aquelles curiositats cinematogràfiques equivalent a l’estatus de peli de culta.

Speed racer

Speed racer és el nou treball cinematogràfic dels directors de Matrix. Andy i Larry Wachowsky, ara Laura Wachosky (i no faig broma), adaptan l’obra manga Mach go go go (Meteoro) de Tatsuo Yoshida. Speed Racer, qual Hamilton, és un jove pilot destinat a ser el millor de la seva generació, ho hagués estat el seu germà gran però va morir en un terrible accident automovilístic fora de les competicions oficials de manera suspitosa. Una empresa automovilística corrupte (general motors?) el vol patrocinar pel seu negoci, però ell prefereix quedar-se a la petita constructora de la seva família. Tots els pilots li faran la guitza (pagats per la general motors) però rebrà la petita ajuda del misteriós pilot Racer X (en Jack de Perdidos) que lluita contra la corrupte corporació, implicada en la mort de Rex Racer. En el fons és un film destinat a la mainada però no els tracten com idiotes (excepte quan apareixen en escena el germà petit d’Speed i el seu mono, la mascota familiar), perquè la trama deunidoret lo complexa que és en determinats moments. Això sí, els Wachowsky s’han près una mà de tripis i peyote entre els dos, perquè ens regalen un munt d’imatges psicodèliques que més que carreres de cotxes sembla que estiguem jugant a una partida del Wipeout de playstation. Si fos més curta la recomenava al 100%, sinó feu com jo, mireu’la a trossets que es digereix millor.

Redacted

Un dels millors directors que ens ha donat el setè art, Brian DePalma, torna per la porta petita després de la merda aquella… la dalia negra! Això! Tan merda ja no me’n recordava. Redacted és el seu últim treball. Però no deixa de ser un remake o un plagi d’un film seu anterior: corazones de hierro. El film està mol bé, però l’argument, el guió, la trama en sí podia haver donat molt més. Rodada amb diferents mitjans per portar a bon terme la trama, dic mitjans perquè utilitza diferents tipus de comunicacions per explicar-nos la història: you tube, skype, la televisió, videoblogs, càmeres nocturnes que porten els cascs dels soldats, càmeres de seguretat, etc., narra la història d’un grup de soldats americans que violen, torturen i maten a una família iraquiana, uns amb remordiments, d’altres ni fu ni fa, i d’altres en plan psicòpata (se lo merecen, era una puta, jodidos moros, etc.). A corazones de hierro sense tants de trucatges ens explicava com uns soldats durant la guerra del vietnam feien el mateix amb una família vietnamita, però hi havia més bon ofici que en aquesta. A més surtien uns jovenets Michael J. Fox i Sean Penn en un duel interpretatiu d’alçada. Aquesta per semblar més autèntica i veraç són tots actors desconeguts (bons actors per això) però sense la contundència ni la força que emanava l’anterior film. Les comparacions són odioses però és el mateix director en ambdues (i l’argument és clavat). Si teniu temps mireu-les totes dos, sinó passeu d’aquesta i aneu a per corazones.

The mummy. Tomb of the dragon emperor

Bufffffffffff. No la mireu. Ja em fa vergonya dir que l’he vist, però l’he vist. La momia. La tumba del emperador dragón, o la momia 3, el producte més buit, absurd i estúpid del darrer estiu i de l’eternitat. Continua la saga iniciada amb the mummy i the mummy returns, però el perpetrador d’ambdues, l’infantil Stephen Sommers (immers en l’adaptació del G.I. Joe) deixa el relleu a un altre director palomitero en productes de ràpid oblit, Rob Cohen (sembla mentida que Dragonheart sigui seva). Diuen que aquest film de la mòmia, ambientat ara a la Xina, es va fer aprofitant els darrers jocs olímpics de Pekín/Beijing i el tiratge comercial que suposa la cultura oriental sobre l’occidental. El film és una patranya, no val res, ni com a subproducte infantil, ni sèrie B, ni Z, ni res. Aquí hi han barrejat quants més monstres millor: dracs de 3 caps, yetis, homes llop, homes búfal?,… i la imatge real està completament solapada pels CGI, o sigui que sembla més aviat una producció d’animació en 3D de la Dreamworks (almenys Pixar fa obres metres) que d’un film de carn i ós. L’argument no s’aguanta per enlloc, en Jet Li no imposa com a malvat, sap repartir llenya però no imposa, i es converteix en masses criatures, impropi del que suposa ser una mòmia. I encara si fos entretinguda, però és suporífera. Aconsello que les copies que trobeu en dvd les destruïu, i si trobeu l’arxiu per internet “cuidadín” que li he posat troianos.

Fracture

Gregory Hoblit és un bon director de productes cinematogràfics que mai passaran a la història del cinema com a grans obres del setè art, però almenys no tracta a l’espectador d’idiota. Obres seves són meravelles com Fallen, frequency o las 2 caras de la verdad. Fracture és el seu penúltim film després de la incompresa la guerra de Hart. Aquí ens trobem amb sir Anthony Hopkins en un paper similar al que li va otorgar l’Oscar pel Silencio de los corderos (Hannibal Lecter). O sigui que està darrera les reixes quasi tot el metratge. Aquí interpreta a un enginyer aeronàutic superllest que mata a la seva dona per adultera. Però trama un pla que tot i que tothom sap que ha estat ell, si no hi ha arma homicida, hi ha probabilitat de no culpabilitat, cosa que al co-protagonista, el fiscal, el treu de “pollaguera” durant tot el film (¿ande coñio ha escondio l’arma?). La pel·lícula decau en una trama completament intrascendent d’amoríos varis del fiscal, però guanya molt quan apareix en Hopkins, ell mateix es defensa de lo increíblement intel·ligent que és el seu personatge. No seria un film de Hoblit si no hi hagués una petita trampa argumental en els darrers minuts però li podem perdonar (joder, que va fer frequency).

Untraceable

Gregory Hoblit és un bon director de productes cinematogràfics que mai passaran a la història del cinema com a grans obres del setè art, però almenys no tracta a l’espectador d’idiota. Obres seves són meravelles com Fallen, frequency o las 2 caras de la verdad. No, no em repeteixo. Rastro oculto és la darrera obra del director de Fracture. La història gira al voltant d’un assassí que mata a les seves víctimes en invents que prepara ell mateix. Les mostra en una pàgina web (matasconmigo.com) i quantes més visites hi ha, més aviat mor la víctima. És a dir que si vas a la pàgina a mirar, estas ajudant a matar, i obviament tothom és un vouyer en l’intimitat de l’ordinador (exemple: facebook). La del pòster, la protagonista (Diane Lane), és la federal de crims cibernètics encarregada d’investigar el cas. La veritat és que l’irrastrejable assassí d’internet té una de les premises més irreals que ha plantejat mai un film sobre el component hacker. La gran part del públic no freak, s’ho pot arribar a creure. Bàsicament que si no entens d’informàtica aquí hi ha un bon film estil seven o saw, però si la teva professió està molt relacionada amb el món de l’informàtica, la pel·lícula et semblarà de pecat capital. De totes maneres en un film Hoblit (joder, que va fer frequency).

Forgetting Sarah Marshall

A priori una comèdia romanticona. Paso de ti ens narra la història d’un noi abandonat i desolat per la seva, ara ex, nòvia per un músic arxipopular. Per oblidar-la decideix marxar lluny de la seva Nova York, en concret a Hawaii, i oh! Sorpresa! S’hostatge al mateix hotel que la ex i el nou nòvio. Les rialles no estan assegurades però sí un somriure permanent, i és que a diferència d’Algo pasa con Mary, inevitable comparació quan veus Paso de tí, el guionista (Jason Segel el protagonista i autor del guió, i el mític Marshall a Como conocí a vuestra madre) aposta per explicar una història amb sentit i que té passatges que sí fan riure, quan el deixen està en pilotes i no té cap pudor en mostrar totes les parts de la seva anatomia, però intrascendents de la història principal. El que crida l’atenció és que tots els protagonistes són coneguts de la petita pantalla: el mencionat Segel, la ex (la mateixa Veronica Mars), el nou interés amoròs, una recepcionista que li dóna mil voltes a la ex (Mila Kunis, la veu en off de Meg Griffin a Padre de familia, o l’amiga amb mal geni a Aquellos maravillosos 70′), l’arxipopular cantant (Russell Brand, humorista britànic) i habituals secundaris del productor. I dic productor, perquè Nichollas Stoller (director) ni “pajolera” idea, i el productor és Judd Apatow. Seves són les produccions Supersalidos, lío embarazoso o  Virgen a los 40 entre d’altres. Diuen que està canviant la manera de fer humor, tampoc és que sigui molt millor, però el transfons humà que impregna la història la fa molt agradable de veure. El títol espanyol és horrible. El veritable el poso sota l’imatge.

The ten

Aquest film del desconegut David Wain, los 10 locos mandamientos, explica 10 històries basades en els 10 manaments. Totes són surrealistes, impregnades d’humor absurd (segons el director basat en els Monty Phyton… Sacrilegi! Em recorda al segon manament: “no citaràs el nom de Déu en va”). Algunes històries són divertides i en general la pel·lícula no molesta, si no t’agrada alguna història potser sí alguna de les altres. A més la pots veure com si de curtmetratges es tractessin. Però flipo amb la quantitat d’estrelles que s’han citat en aquest subproducte, no hi ha cap història que cridi l’atenció per embarcar-se en aquest projecte tan intrascendent. La més divertida: “no robarás”, Winona Ryder s’enamora d’un ninot d’un ventríloc, per la seva personalitat i després pel seu físic. Hilarant quan ella deixa el seu marit a la vegada que el ventríloc parla amb el ninot (més aviat al revés), per dir-li també que l’abandona (esquizofrènia?). En definitiva si teniu millor coses a fer: llegir, dibuixar, follar,… feu-les i oblideu-vos dels manaments (excepte de “no mataràs”, a no ser que sigui en broma).

Fred Claus

El responsable de De boda en boda (the wedding crashers), Dave Dobkin, contraataca les nostres neurones amb una altra merda de dimensions gegants anomenada Fred Claus. El hermano gamberro de Santa Claus (gràcies a Déu tenim els traductors espanyols que ens ajuden a entendre de què va el film abans d’entra a la sala per arrepentir-nos eternament). Vince Vaughn repeteix l’experiència (parlem d’actor fetiche?) amb el director de l’anterior, però que a més a més hi hagi (ATENCIÓ): Paul Giamatti (nominat a millor actor per entre copas, globos d’or millor actor per John Adams (HBO, jejeje)), Kevin Spacey (oscar millor secundari per Sospechosos habituales, oscar millor actor per American beauty), Rachel Weiz (oscar millor actriu secundaria per el jardinero fiel), Kathy Bates (oscar millor actriu per Misery). O el guions que els ofereixen estan fatal, o els managers que tenen són lo pitjor o la crisi els ha afectat de ple a les seves butxaques milionaries. Precisament pel repartiment em va animar a contemplar aquesta porqueria, abans de descobrir que era una porqueria. El millor, si podem dir-ho així, Kevin Spacey que sense actuar imposa amb dos mirades, i el principi, que ens expliquen les arrels i el ressentiment del protagonista envers el seu germà. Si heu de mirar la típica pel·lícula nadalenca us recomano les de sempre: Que bello es vivir o Jungla de cristal.

Repasso la llista i deunidoret la de “cultura basura” que m’he xupat. Estic fatal. Intentaré posar una mica de dignitat en la propera entrega, com sempre faré un nou intent de veure alguna coseta del rus Tarkovsky, alguna joia manga oblidada de la xarxa, o comentar alguna porno digne del gènere. Que per cert la productora Digital Playground ha obsequiat a tots els aficionats amb una nova entrega de Pirates 2. Stagnetti’s revenge. Una bona pel·lícula d’aventures pirates, amb argument, efectes especials, i postures sexuals impossibles per la major part de la humanitat. Comentaris? Opinions?