Fast food, Fast wars

Generation kill

Em perdonareu que torni a postejar sobre una altra sèrie amb un marge de temps tan petit, considerant sempre que ús preneu en serio les alternatives televisives que proposo, i estigueu apreciant l’última sèrie que ús vaig recomanar abans d’ahir: Entourage (el séquito). La que avui presento quasi no li fa falta presentació. És la genialitat estival de la petita GRAN pantalla, i un nou èxit del meu canal de televisió favorit, HBO.

Generation kill. Creadors: David Simon i Ed Burns. Antecedents d’aquests senyors: The wire. De veritat fa falta que digui alguna cosa més? En cas de que així sigui continua llegint després del salt.

Generation kill està basat en el llibre del mateix nom d’Evan Wright, un corresponsal de la revista Rolling Stone que va cobrir el conflicte bèl·lic d’Irak o l’invasió d’Irak o l’ocupació d’Irak o l’operació Llibertat Irakiana. Aquest senyor se’n va anar a cubrir aquesta “ràpida” guerra per preservar la seguretat, recordem les famoses armes de destrucció massiva, i el petroli del nord-americà. Lo segon algun dia surtirà a la llum, en quant a les armes de destrucció massiva… sense comentaris.

La minisèrie, consta de 7 episodis de 70 minuts cada u, ens narra des del punt de vista d’Evan, el qual també apareix interpretat per un actor, la primera onada invasiva en terra Mesopotàmica. Acompanya al primer batalló de reconeixament i es guanya la seva confiança quan descobreixen que ha treballat per la revista Hustler.

A la sèrie no li falten els punts humorístics, la crudesa “típica” de la guerra, i la crítica que fan contra l’administració Bush passant pel funcionament del sistema militar i la cadena de mando. Un tractament molt similar ja vist a The wire. Hem de confiar que tot el que veiem està basat en fets reals, els noms dels protagonistes són els dels mateixos soldats, inclòs Rudy Reyes s’interpreta a si mateix, fent exactament el que feia a la guerra. Si és així, és el tractament més real que se li pot donar a una adaptació d’un fet d’aquestes característiques. Molt ben fet però esgarrifós per la seva veracitat.

Un mal evitable al que la vulgui veure és que no hi busqui comparacions a l’altre minisèrie estrella d’HBO: Band of brothers. Una sèrie creada per Steven Spielberg i Tom Hanks, que segueix l’estela del seu èxit: Salvar al soldado Ryan, recrea la II Guerra Mundial des del punt de vista de la companyia Easy a partir del dia D. I si es pot considerar com a “glamourosa” alguna guerra, aquesta és la més patriòtica i de les més justificades de la història de les guerres, però la que ens ocupa surt del cinisme, l’ambició i la mentida. Una guerra que ningú va demanar i que moltes famílies avui dia encara estan lamentant. Potser només toca els primers dos mesos, temps per declar-la i guanyar-la, però hauriem de demanar una extensió. Fer-la serial de varies temporades ara que ens hem quedat orfes de The wire. Tinc entès que varen morir més soldats durant l’estada per normalitzar el país que durant l’invasió. Si ens parem a pensar, l’Evan es va quedar curt amb els seus dos mesos. Fins i tot hagués recuperat la foto de la seva nóvia. Robada i prostituida per tot el batalló per fer-se “combat jacks” (palles de combat).

En general, una obra imprescindible que no s’hauria de perdre ningú. Per cert, la cançó final que tanca la història: When the man comes around és d’en Johnny Cash. Una cançó que la utilitzen sobint per criticar la naturalesa de l’home en varies obres audiovisuals. I jo dic, que no n’hi ha més?