The dark knight
Com advertia al post anterior, no m’he pogut resistir a tornar a les sales de cine per revisionar el caballero oscuro. Malalt, friki, amant dels ratpanats, cinèfil-mental,… qualsevol adjectiu que se’m pugui penjar m’és completament indiferent. Vaig tornar al cinema només per corroborar que la segona part de Batman begins és un “peliculón”.
Com que la ressenya ja la vaig fer i ja no vull convèncer a ningú sobre les virtuts del llargmetratge d’en Christopher Nolan, vull posar ara i aquí per escrit què és el que trobo tan fascinant del film.
Flipo amb la primera escena, la presentació del personatge del Joker. Un atracament on 5 atracadors s’eliminen un a un (durant el mateix procés) enganyats pel pallasso per repartir un botí de 68$ milions pertanyents a la màfia. Obviament l’únic que queda en vida és el Joker. Cameo de William Fitchner, agent Mahone a Prison break.
M’encanta la banda sonora a quatre mans de Hans Zimmer i James Newton Howard. Mantenen els temes dels personatges del film anterior, n’afageixen algun més, aportant més èpica a la trama, però sobretot, un violí en una nota desafinada, una sola nota sostinguda que apareix quan fa acte de presència el Joker o parlen sobre ell. La “genialitat” és la paraula que em ve a la ment per descriure aquest toc d’instrument, que resumeix amb el seu so la personalitat del nostre pallasso psicòpata preferit (amigo de los niños). Mentre escric això i sense cap vergonya ús dic que sóc plenament feliç d’haver-la vist una segona vegada. A baixar la b.s.o. immediatament!
El segon visionat també m’ha permès fixar-me més en errors de guió. Doncs no. Està planificat i super ben tramat. No hi ha cap element que sobri. Però matitzaré que des del punt de vista d’algú que no és fan de Batman, o del cinema superheroic en general, puc arribar a entendre que amb un cop en tingui prou. Senzillament no és el tipus de cinema que més li agrada, com sempre dic “sobre gustos…”. De totes maneres sinó durés dues hores i mitja, què eliminariem: la persecució camions-furgó policial-batmòbil que deriva en batmoto?, les magnífiques parrafades psico-filosòfiques del Joker?, l’explosió d’un hospital?, l’atemptat contra l’alcalde?, les escenes de transició de personatges amb diàlegs d’Oscar? No senyor. Tot hi feia falta. Sinó no hagués arribat on està posicionada la pel·lícula. Em refereixo a la història de IMDB.
M’encanta el Joker a totes les seves escenes. Atenció al truc de màgia: Joker desa un llàpis dret damunt una taula “voy a hacer desaparecer este lápiz” -s’acosta un mafiós per fer-lo fora, el joker li fa un clau karateka (quin passat tindrà aquest pallasso?) i acompanya el cap cap a la taula clavant-li a l’ull- “tachán! desapareció!”. Recordem aquell violí que sona quan està a punt de fer acte de presència, brutal. En definitiva que si al Heath Ledger li donen l’Oscar póstum jo no ho discutiré.
Spoiler. Li dóno més voltes i no paro de pensar que en realitat the dark knight és una pel·lícula sobre Harvey Dent, l’autèntic protagonista de la història. El film és una tragèdia grega perquè saps, a l’igual que Juana de Arco acabaria cremant a la foguera, que Harvey Dent és Harvey dos cares. Una dualitat dividida física i psicològicament. La Rachel Dawes es vol casar amb ell, renunciant definitivament a en Batman/Bruce Wayne, i mor per culpa del mal que ell combat: el crim organitzat, el Joker i la policia corrupte. Ell és el caballer blanc, l’autèntic heroi del film. L’esperança dels ciutadants de Gotham perquè acabi amb la criminalitat i la corrupció. I també és l’experiment del Joker per demostrar que fins i tot el més íntegre dels homes es pot corrompre. Així el caballero oscuro és un film sobre la creació d’un dels malvats més grans de l’home ratpanat. Un home que una vegada va ser bo. Que va ser un símbol per la ciutat i veure caure’l és com veure cremar el món. Un home que té una moneda de dos cares (sense creu), que fins l’incident que el deforma no deixava que el destí controlés la seva vida. Una moneda que es torna fosca per un costat, una metàfora sobre la persona en què es converteix a partir d’aquell moment. I un salt qualitatiu del film immens.
El temps posarà aquesta peli on es mereix. Pronostico que en un “status de culte”. I explicaré en el futur als meus néts que aquesta va ser la primera peli de superherois en rebre uns justos premis Oscar. Però si no tenen encara l’edat per entendre-la, Wall-E és la millor segona opció. Llarga vida al senyor de la nit.
P.D. Rumors de que el déu Nolan vol la Cher per fer de Catwoman i Johnny Depp per fer d’Enigma a la tercera entrega amb el títol provisional de The Caped Crusader . M’hagués espantat pel primer fitxatge però si la fa el déu Nolan aniré a dormir tranquil. Com diu aquella cançó de Cher:
Do you believe in life after love
I can feel something inside me say
I really don’t think you’re strong enough now
The Dark Knight és una gran peli, però aquesta només representa la cúspide de la obra d’en Cristofer Nolan, que va molt més allà de The Dark Knight. No et discuteixo la categoria que li has concedit a en Nolan de Déu, però si que li donis ara, quan resulta que de cinc de les sis pel•lícules que ha fet els darrers deu anys ( totes anteriors al caballero oscuro) han estat francament del millor del cinema anglo-nordamericà; Following, la magnifica Memento, la injustament rebaixada Insomnia, la menor però tremendament efectista The Prestige i la Beggins del ratpenat, que pensant-ho bé, no té res a veure amb aquesta continuació.
Beggins era una introducció amb molts tocs de mitomania comiquera, com a màxim exponent tens l’ensinistrament a la lliga de les ombres amb tècniques ninja, les sobtades aparicions del ratpenat o els efectes que produïen a les persones les flors tibetanes…. Tot son retalls amb més o menys imaginació que donaven aquell estil tan innovador, progre i trencador a “Beggins”, però que a llarg termini, serien la pitjor de les ancores per The Dark Knight. Aquesta, fidel a el “cuanto más mejor” multiplica per mil el caràcter realista de la saga oberta per Nolan i amb un guió a prova de bombes, aconsegueix oblidar-se de l’anterior film, deixant orfe al seu protagonista. – D’on surt aquest paio de la capa? I perquè te friki-seguidors? – ¿Que ha pasado aqui??!!! – Té al seu favor que tot i que això deixa de perdre interès tan bon punt apareix l’atraco-assasinat per part del Jocker al banc o l’ interrogatori del fiscal Harvey Dent amb cop de puny inclòs a un mafiós. Vull pensar que en Nolan sap que el ratpenat té poc pes específic i que per aquest motiu fa recaure el pes a sobre del Jocker i Harvey Dent, personatges secundaris que es revelen protagonistes de la funció de forma brillant i a totes llums el punt fort de la pel•lícula.
Cristofer Nolan s’ha posat el llistó molt alt amb aquesta pel•lícula, que és un artifici autosuficient de gran espectacularitat, però que a nivell de saga es la antítesis de la primera… esperem a que arribi la tercera i així veure cap a on cau la balança….
Comment per Danjiu — Agost 28, 2008 @ 11:55 pm
Gràcies per la teva opinió Danjiu. Comfirmo a Nolan com un Déu pel que m’ha fet disfrutar a la sala (d’emoció), i ja l’hagués comfirmat abans també (Batman begins la vaig veure dos vegades, penso que veure the dark knight dos cops és una coherència amb mi mateix). Crec que Nolan és un paio molt llest, que vol explicar moltes coses (si ens referim a la seva filmografia veuras que hi ha una base psicològica i unes motivacions molt fortes en cada un dels personatges que hi apareix, protagonistes i secundaris) i de manera diferent, i millor, que Tim Burton o Joel Schumacher, més interessats en l’estètica, amb resultats dispars en ambdos casos (Burton millor, eh?).
Et dóno la raó en que és un film completament diferent a Batman begins, però fixe’t que la primera és la construcció del superheroi, i aquesta és el dia a dia d’una ciutat amb problemes de corrupció + un superheroi que dóna un cop de mà. L’aposta narrativa crec que ha estat molt encertada, i ja no et dic la crítica i el públic què en pensen d’ella, en general un encert 100%. I penso que no es pot superar a Titanic per falta d’història d’amor, que no és el tema central, i la poca que hi ha m’ha semblat molt interessant (encara que opino que Katie Holmes tampoc ho feia tan malament, i està més bona que la Maggie Gyllenhall), però les històries d’amor criden a molta més gent que els tius emmascarats. En definitiva, si arriba una tercera part, per Déu espero q sí, la balança s’inclinarà cap aquest cantó que tans bons resultats està donant, o Nolan tornarà a donar un altre cop mestre com el geni que és?
Comment per aguileo2000 — Agost 29, 2008 @ 6:31 am