A continuació les últimes 5 pelis que he vist després de veure el segon film més taquiller de tots els temps. Sí sí. The dark knight ha aconseguit aquest status, de moment només als States però d’aquí a no res a la resta del món. Són 5 pelis que he vist a l’atzar, bé per què la feien a la tv o bé perquè m’he les he posat en dvd. En tot cas és el tipus de cinema que es fa avui en dia a USA. No dic res de nou si és l’americà el cinema que més consumim. De totes maneres the dark knight és un exemple de cas interessant quan parlem del cinema com art o com indústria. El primer no pot sobreviure sense el segon, però és el primer el que fa que ens arrestrem a les sales, a part de l’aire acondicionat i el THX digital, per consumir un producte de qualitat. Divago. Al gra. Últims films que he vist:
21 Blackjack
Aquesta pel·lícula va tenir el gran honor, i a la vegada la mala fortuna, de ser la primera post-dark knight. Un film sobre un estudiant “sosseras”, friki, nerd, “novato”, etc etc etc. Però amb una habilitat per les matemàtiques que l’ajudaran a fer fortuna comptant cartes al Blackjack, qual Rainman, als casinos de Las Vegas. Apareixen en Kevin Spacey que necessitava diners i en Laurence Fishburn, Morfeo a Matrix, en hores baixes. Li hagués donat més bona nota sinó fos perquè en Batman m’ha ensenyat que si s’hi posen ganes es pot fer bon cinema. Oblidable.
Pasado de vueltas
Aquesta és la típica comèdia que t’agafa desprevingut i t’ofereix més del que esperaves. Talladega nights. The ballad of Ricky Bobby, versa sobre el tal Ricky Bobby. Un mite de la Nascar, el millor pilot que ha conegut els circuits de cotxes americans. Fins que arriba Jean Girard (Sacha Baron Cohen alias Borat) l’antagonista i el millor de la peli. És el numeró 1 de la fòrmua 1, és francès i és gay. Vol superar a en Ricky Bobby si abans no se l’emporta al llit. La veritat és que hi ha molts de gags, alguns suats, però d’altres et parteixes de riure. Lo pitjor és el doblatge. Will Ferrell, el prota, comparteix doblador amb Jim Carrey. Si tancava els ulls hagués jurat que era una altra típica comedieta-escombraries del sr. Carrey. Mira que ha caigut baix. Amb Talladega nights passareu més bona estona que amb 21.
88 minutos
Teòricament és un thriller. Però al director, Jon Avnet, li ha surtit una comèdia. Una comèdia amb Al Pacino ni més ni menys. 88 minutos és el temps que té un doctor de l’FBI especialitzat amb psicòpetes perturbats per solucionar qui el vol matar en aquest compte enrere. L’acció, la trama, la resolució, els personatges, inclòs la interpretació del mestre Pacino és de riure. Un spoiler: 88 minuts és el temps que un psicòpata va tardar en cargar-se la germaneta de Pacino quan era més jove. Un psicòpata que per res té a veure amb la trama. El que vol acabar amb la seva vida és una estudianta d’on ell imparteix classes de psicologia, enamorada d’un psicòpata de la presó que li queden 12 hores de vida i que el doctor ha ajudat a tancar. Un argument rebuscat i una pèrdua de temps inútil davant el televisor. El director amenaça amb una nova peli: Righteous kill. Amb Pacino i De Niro junts. Ah sí, ONE MORE THING. Dura dos hores. Ni 88 minutos ni ná. Anda y a tomar por…
La noche es nuestra
We own the night és la tercera peli de James Gray, director de la genial The yards (la otra cara del crimen). Un director que té la capacitat d’unir a la perfecció el món del crim, els estafadors, els suborns, els lladres i els policies amb els conflictes personals, concretament els familiars. Aquesta és una obra menor a la citada, però el tema és el mateix. També repeteixen els mateixos actors: Joaquin Phoenix i Mark Wahlberg. S’uneixen a ells el veterà Robert Duvall i la tremenda Eva Mendes. I dic tremenda, tremendíssima. Primera escena de la peli. Escena de sexe. Comença molt bé. Per desgràcia és l’única. Després drama, tiros, drama, més tiros, un mort, drama,… Dura 2 hores i passa ràpid. Mirant aquesta he compensat la pèrdua de temps de 88 minutos.
El reportero. La leyenda de Ron Burgundy
Will Ferrell em té subjugat. Anchorman és el film anterior a Talladega nights. Mateix equip creatiu: Will Ferrell (actuació i guió) i Adam Mckay (direcció i guió). Si aquella era la “biografia” d’un pilot de nascar, aquesta ens situa als anys 70′, la televisió per cable era una llegenda, i el reporter local era l’estrella. Ron Burgundy fou la més gran a San Diego. El seu equip és el millor però tot el formen homes. La irrupció d’una dona reportera trencarà el seu món misògen i la manera de fer periodisme mascliste fins aquell moment. No cal dir que la peli està plena de xorrades cada dos per tres. La millor escena: una batalla de presentadors, amb metralletes, navalles, granades, destrals, etc. de diferents cadenes locals per culpa de l’audiència i de qui està a l’última moda amb corbates. Una comèdia menor, millor Talladega, però té els seus moments.
Suposo que faré la bestiesa, o no, de tornar a veure el cavaller obscur perquè… sí. I després iniciaré un nou cicle de films a un oblidat: Andrei Tarkovsky. El referent del cinema rus per antonomàsia. Si algú ha vist alguna peli agrairia comentaris. Començarem amb La infancia de Iván i així fins Sacrificio. A veure si hi ha nassos.
