Si ja vareu descarregar lo nou de juliol del DjSarri segurament cap ús sonaria, i no vull dir que no hagiu disfrutat igualment amb aquests descobriments. Però el Dj i jo juguem en lligues diferents. I avui ús porto novetats de grups que a més d’un sí que ús sonaran. Comercials, rockers o indies ho decidireu vosaltres. Comencem.
Beautiful future
Torna la banda de Bobby Gillespie. Vaig tenir la sort de poder veure Primal Scream en concert al Summercase (on ja donava les meves impresions) i he de dir que és un grup que el directe l’afavoreix moltíssim. S’ha dit molt del nou disc dels de Glasgow. En general bastant negatiu. A mi m’ha convençut, potser perquè feia poc que els havia vist i havia disfrutat com una locaza saltant i cantant els seus grans èxits. A lo millor és cert que tornen a les fòrmules de sempre, ja que sempre s’ha dit que a cada nou treball l’estil canvia completament, però si més no el disc és molt disfrutable encara que no marqui una trascendència musical. Veurem que tal el pròxim.
Chinese democracy
Tornen! Sí! Efectivament! Encara viuen! Tots els components dels Guns’n'roses menys el seu cantant estan al grup Velvet Revolver, el qual no passa un bon moment amb la marxa del seu cantant, Scott Weiland. Però Axl que és un “gallito” va dir: “Pos marxeu! Jo sol aixecaré el grup, colla de drogadictes!” L’àlbum titulat Chinese Democracy no sé perquè és deu dir així (pels jocs olímpics?), jo l’hagués titulat “13″. 13 anys a enllastir-lo i 13 milions de dollars gastats en la gravació. Oficialment surt al mercat abans que acabi l’any, però un espavilat l’ha penjat als P2P a compatir amb la resta dels mortals, a temor d’esperar 13 anys més. L’he escoltat un parell de vegades i realment no mata… però és que és el nou disc de Guns’n'roses!! L’etern cantant del xiclet a la boca. Qui s’hi pot resistir. You could be maiaiaiaiaine.
Modern guilt
Un altre retorn. Beck. Modern Guilt el seu 15è àlbum (segons la wiki) està produit per Danger Mouse, co-creador de Gnarls Barkley (Craaaaaaazzyyy). M’esperava una cosa a priori diferent, entre els últims discs d’en Beck que no m’acabaven de convèncer i el so d’en Danger Mouse, i la col·laboració de Cat power, em temia lo pitjor. Ans al contrari. Amb una escolta (mira que dic), una sola escolta, l’he trobat un dels seus millors treballs, juntament amb Odelay i Midnite vultures. M’arrisco. Ho sé. Però aquest disc m’ha retornat la confiança que li havia perdut amb els seus últims treballs. Entre ells el Guero, la crítica el va posar pels núvols i jo només hi veia merda. Però a gustos…
The bedlam in Goliath
The Mars volta, el meu particular descobriment d’enguany. M’ha passat com Sigur rós, de tan sentir-los per aquí i per allà la curiositat t’acaba picant. La sorpresa ha estat saber que són un grup de rock que tendeixen més cap al heavy. No tinc valor per afirmar que es tracta d’un grup de heavy 100%, però pels amants de les guitarres elèctriques he d’avisar que parlar de the Mars volta és parlar de prodigis musicals. El seu quart dics The bedlam in Goliath és el seu disc més “comercial”, però hi ha pistes en discos anteriors que arriben als 30 minuts. Els ritmes són frenètics, les guitarres constants i el bateria (el primer, Jon Theodore) toca amb en Zach de la Rocha a One day as a lion. Qualitat musical desbordant. Si no t’agraden: XAPA LA BOCA!
un día en el mundo
Vetusta Morla no és cap retorn, és el primer àlbum dels madrilenys amb 10 anys de carrera a les seves espatlles. Com sempre enllaço la biografia a la wikipedia, per centrar-me en el seu disc “debut” un día en el mundo. Brutal. Tenen tots els elements per ser una banda “comercial” sense ser nyonyos. Algú ha dit per la xarxa de xarxes que són el relleu de los piratas. M’agradaria i tan de bó fos així. M’agrada la nova etapa d’Ivan Ferreiro però li falta aquella canya de les cançons del seu antic grup. Vetusta Morla pot ocupar el forat que els gallecs varen deixar. Si no escolteu l’àlbum almenys sí la cançó “la cuadratura del círculo”. El millor tall. Per acabar diré que el cantant és un home i es diu Pucho (¿?). Es pot confondre amb els cants d’una sirena i induir confusions amb la sexualitat d’hom mateix.
Fins aquí les meves recomanacions musicals. Qualsevol opinió semblant a la realitat és pura coincidència. Totes són pròpies i extretes de les entranyes del meu ser. Com sempre espero comentaris i retrets varis. Fins la pròxima adictes a la free music!
