Thriller policial amb ratpenat al fons

The dark knight

Després d’una profunda reflexió sobre el film més esmentat i comentat d’enguany durant aquest llarguet cap de setmana, intentaré aportar alguna idea novedosa que no s’hagi dit en quantitat de mitjans de comunicació més curtits, professionals i experts que el post que ara llegiu en aquest blog. Certament és el film que aixeca més expectació del que portem d’aquest 2008, i possiblement del que resta d’any.

Ha tingut una campanya publicitaria gegantina. Fa més d’un any que els productors volien que se’n parlés i crear un èxit més gran que el seu film precedent. Per això van començar a crear webs falses o el ja famós màrqueting viral.  Després del salt un detallat anàlisi de les claus que la converteixen en un dels fenòmens de la dècada.

No tenia ni 9 anys quan vaig anar a veure la primera versió en condicions del creuat emmascarat. El film d’en Tim Burton va retornar la batmania durant l’estiu del 89. Tot i que era molt més exagerat en el seu país d’origen, Batman és una icona tan gran com Superman o Spider-man, aquí també hi havia molt de fanàtic que: portava la camiseta amb l’emblema del ratpenat, escoltava la banda sonora de Prince al walkman, encara que els més frikis i puristes escoltaven la banda sonora de Danny Elfman, i un interès sobtat per saber més del superheroi més fosc en els còmics. Va ser el blockbuster d’aquell any gràcies a un director/geni en potència amb un particular món fosc i imaginatiu que reinventà la ciutat de Gotham creant escola; un repartiment en estat de gràcia; la banda sonora; etc. Curiosament Batman també va competir aquell mateix any amb Indiana Jones and the last crusade. Però aquella tenia més categoria que the kingdom of the crystal skull. Fins aquell moment jo només coneixia la versió dels 60′: un Batman lila, hippy, hagués dit gay però això arribaria amb les entregues de Joel Schumacher, mentor d’en Robin i amant de les onomatopeies.

Després va arribar Batman returns i Tim Burton va dir “prou!”. Però la màquinaria de Hollywood volia recaptar més diner i Warner Bros. va encarregar la filmació de dos entregues més a Joel Schumacher. Aquest també tenia el seu “particular” món creatiu per l’home ratpenat. Un món rosa, alegre, de colors vius intensos, amb cuiro ajustat i mugrons marcats a les armadures. I en Batman no podia estar sol. Els enemics venien de dos en dos. Batman necessitava ajuda. Primer va venir en Robin (Batman forever) i a continuació la fatgirl batgirl (Batman and Robin). La cagada es va anar fent més grossa fins que el públic va dir el “prou!” que Burton havia anunciat amb la segona entrega.

Han hagut de passat 8 anys perquè algú li retornés el prestigi caigut al creuat emmascarat. Un altre geni amb un món completament diferent. Algú més pròxim a la realitat i que la qüestiona contínuament. Christopher Nolan, el creador de Memento, no sols va tornar la dignitat al quiròpter sinó a tot el génere superheroic. Aportan un realisme i una verosimilitud que fins llavors no s’havia vist en un film d’aquest gènere. Així amb la cinquena part, Batman begins, la saga es renovava completament desmarcant-se de tot allò narrat anteriorment.

Joker

Però Nolan torna a desmarcar-se amb aquesta seqüela de Batman. El cavaller obscur es torna a reinventar anant un pas més enllà en quant a realisme es refereix. Per començar Batman és un home normal qualsevol que habita en una ciutat corrupta i està mancat de superpoders, per tant hauriem de parlar d’un heroi més que d’un superheroi. Però és una persona que està disposada a acabar amb el crim organitzat amb la seva força de voluntat i amb els recursos que la tecnologia i els diners li poden donar. Si a Batman begins versava sobre la construcció de la seva figura per combatre la criminalitat, aquest film narra la integració del justicier a la societat, la percepció que té la gent d’ell i en concret la màfia que controla Gotham.

Vist des d’aquest prisma també la seva nèmesi, el Joker, neix d’una naturalesa hiperrealista. Res de caure en àcid i quedar com un etern pallasso. Aquest Joker es pinta, “són els seus colors de guerra” diu algú d’ell, i està marcat eternament per unes cicatrius a la comissura dels llavis, el famós somriure del pallasso o joker en anglès. Un psicòpata que els únics motius que té per fer tot el que fa és la creació del caos. Demostrar fins on arriba la maldat de l’ésser humà, un cop dels guionistes és la part en que el joker fa un experiment sociològic amd dos ferris: un carregat de passatgers i l’altre de presos. Cada ferri té el detonador per explosionar l’altre, i un dels dos ha d’explosionar abans d’una hora marcada  o ho faran els dos. Un joker pervers i assassí que només s’havia aconseguit plasmar en aquella obra mestra d’Alan Moore: the killing joke (la broma assessina). No cal dir que el malaguanyat Heath Ledger ha deixat una interpretació del personatge per la història, completament diferent al de César Romero o Jack Nicholson.

Harvey Dent

Però qui realment crec que surt guanyant més que la resta és el personatge que encarna Aaron Eckhart, el fiscal Harvey Dent, el futur Harvey dos cares, fruit de la trama que hem estat assistin fins en aquell moment. La seva transformació física i mental és la jugada mestra del Joker, convertir el “cavaller blanc” de Gotham, el justicier visible que a diferència d’en Batman combat des de la legalitat, en el personatge més fosc de la història. El qui ho té tot per guanyar i ho perd tot.

“I estem veient una peli de superherois?” La resposta és sí i no. Perquè tot el background, la seva mitologia, aquells elements que caracteritzen en Batman estan presents. Està presentada en coherència des d’un pur formalisme estilític i narratiu. Però aquesta manera de fer, la presentació de la trama, les formes de presentar l’acció, el diàleg,… Em recorda més a les pel·lícules d’en Michael Mann com Heat, Collateral o Miami vice que Iron Man, Hulk i superherois varis.

A tot l’enrenou de IMDB, de si es mereix ser la peli més bona de tots els temps, que si és millor que el padrino, cadena perpetua, etc. És una bona peli, un thriller sorprenent i un referent en aquest gènere des d’ara mateix. Sorprendrà a més d’un que no li agraden aquestes històries si és capaç d’obrir-se, però d’aquí a canviar la història del cinema… És tema de conversa si més no. Però a qui li importa si és o no una obra mestra amb la pasta que porta recaptada! És el blockbuster de l’any capaç de posicionar-se com la segona peli més vista de la història. Quant llarga és l’ombra del Titanic.