Tribut a l’HBO

El millor canal del món

Amb motiu de l’estrena de Generation kill d’en David Simon (creador de the wire), he volgut retre el meu particular homenatge a l’equivalent Canal+ (però a milions d’anys llum) d’EE.UU. El canal HBO o Home Box office (enllaço amb la wikipedia i em salto els seus orígens. Gràcies internet!) té les millors sèries i les més prestigioses que una cadena pugui desitjar. No qualsevol cadena nord-americana, sinó qualsevol cadena mundial. A la seva web, HBO Online, trobareu tota la informació sobre cada una d’elles. En principi els seus sistemes de pagament estaven restringits només als residents del país, però ara crec que és públic a tot al món.

En tot cas i abans d’emetre un judici just a Generation kill aquestes són les sèries d’obligat visionat per ser “persona”. No faré una numeració amb les cinc millors, ni un ordre de millor a pitjor. Senzillament s’han de veure sí o sí abans de morir.

Los Soprano

Los Soprano. Crec que no hi ha ningú al món que no els hagi sentit nombrar algun cop. Els passa com els Simpson però a diferència d’els dibuixos grocs que tothom ha vist un episodi alguna vegada a la vida, a los Soprano no els ha vist quasi ningú. En Milikito els va porta a la Sexta i quasi s’enfonsa la cadena amb l’audiència obtinguda. Una llàstima per una de les millors sèries parides en la història de la televisió. I des de ja, patrimoni de la humanitat.

The wire

Fa molt poc vaig fer una entrada en aquest blog sobre l’altre sèrie estrella de la cadena. Obviament també havia d’aparèixer en aquesta llista. Us remeto a l’antic post. Es poden dir moltes coses sobre aquest serial policial. No penso dir res, només que s’ha de veure. De veritat. Ah sí. Lamentablement els programadors públics no l’han emès mai a cap canal. Només l’he vist per la Fox (el canal de pagament amb publicitat, contradicció?) de Digital+ i el TNT, també del Digital+.

Roma

Roma que por mi culo asoma. Jejeje, també hi ha lloc per l’humor al meu blog. Després de la descrediblitat que haurà adquirit per l’estúpida frase que inicia aquest paràgraf, ús ben juro que és el millor serial històric des de Érase una vez la vida. La història de l’imperi Romà en dos curtetes temporades de 22 capítols en total. Abarcant el període d’auge i caiguda de l’emperedor més popular i conegut: Juli Cèsar. La violència, el sexe, la passió, el fanatisme, l’amistat, etc. Una exageració i verosimilitud a la vegada de l’imperi romà com mai s’havia vist. I a la petita pantalla. Un retorn al peplum esplendoròs.

A dos metros bajo tierra

Emesa per La 2, una de les tres genialitats de la cadena. L’altre fou emetre Doctor en Alaska i els resums d’OT (mai van tenir una audiència tan gran). Les cinc temporades que formen Six feet under és un dels riscs més grans que ha patit mai l’HBO. La sèrie del guionista d’American beauty, Alan Ball, neix de l’impuls que li va donar en un casual encontre amb el rei Midas, Steven Spielberg, sobre una família que té una funeraria. O sigui, com es fa negoci amb els morts i com repercuteix en els membres que la conformen. Lo millor: Michael C. Hall alias Dexter. L’homosexual catòlic reprimit entre la seva fe a l’esglèsia i els impulsos sexuals que sent pel seu nòvio-policia-negre.

Carnivàle

Carnivàle, acabada a la segona temporada, va ser un intent per part d’HBO de retornar al serial de caire fantàstic. Donant-li una dimensió verídica en plena crisi econòmica, es remonta al crack del 1929. L’argument té una premisa típica: la lluita del bé contra el mal. Guanyarà qui més ànimes recapti. El bo, un reu fugat, contra el malvat, un capellà. La forma com està esculpida la trama és tan complexa i tan enriquidora que fins al final no acabem d’entendre quin és el propòsit de l’autor, Daniel Knauf. El viatge mereix la pena.

Deadwood

Hbo volia una sèrie sobre el salvatge oest i Deadwood en va ser la resposta. Malauradament el gènere padeix una agònica mort de públic, almenys al cinema, des de Unforgiven de Clint Eastwood, salvant Open Range de Kevin Costner, no s’havia tornat a fer una bona peli. I és Deadwood la responsable de salvar de mort les històries que van fer gran la llegenda dels cowboys, els buscadors d’or, els caçarecompenses, el setè de caballeria, etc. Però sense amagar la realitat i la crudesa d’aquells temps durs que no tenen res d’esplendorosos, ans al contrari. I aquí radica lo bo i millor d’aquesta sèrie, no hi ha blancs i negres. Deadwood està en una zona grisa. La grisor i la doble moralitat que posseïm tots els éssers humans. Un altre 10 per HBO.

El show de Larry David

Hbo no només viu de la dramèdia (drama + comèdia). També de la comèdia. I la més amarga: tragicomèdia. Mal traduït aquí, Curb your enthusiasm (el show de Larry David) és la segona part de Seinfield sense en Seinfied. Era el talent darrera la mítica sitcom, junt amb el mateix Jerry Seinfield. El seu programa basat en ell mateix, en la seva vida, ens mostra la cara més amarga de la societat en què vivim, en lo pitjor que pot donar l’ésser humà. No hi ha morts, ni violència, etc. Sí molta hipocresia i “cabronisme” començant pel mateix Larry. És difícil d’explicar aquesta sitcom/no sitcom (sense públic) perquè manté una estructura similar de 20 minuts, però mil vegades millor i ben estructurada. Un vodevil sense música. Com la vida mateixa.

M’he deixat més bones sèries que té l’HBO però no tinc cap pressa. Ja apareixeran al llarg del blog. També supermegahiperrecomanables però sense la trascendència d’aquestes exposades aquí. Així que si ús en falta mirar alguna poseu-vos les piles. Llarga vida a l’HBO.