De policies i narcotraficants

the wire

D’entrada les sèries de policies, detectius i investigadors privats no m’han acabat de fer el pes. A excepció de House, que podríem dir que el criminal és la malaltia que busca el nou Sherlock Holmes del segle XXI, ni les CSI (las vegas, miami, N.Y.) ni Mentes criminales per citar les més famoses no m’acabaven d’enganxar. Saps que el resultat culminarà en aquell mateix capítol però no aportarà cap valor als personatges, no canviaran davant dels esdeveniments, no seran millors ni pitjors que quan començaven a investigar. The wire va més enllà. Si bé la presentació del cas dura un parell de capítols, la culminació no sabrem si acaba aquella temporada o seguirà un parell més enllà. Que els policies no viuen per treballar (cas de Grissom), són funcionaris purs i durs que volen fer les seves hores i marxar a casa a veure el partit de football, per molt que els “negratas” trafiquin pels barris, matin a les putes o s’immisceixen en affairs polítics.

David Simon, el creador, ex-periodista del The Baltimore Sun (on s’ambienta la sèrie) va estar durant 12 anys empapant-se diàriament de noticies sobre el tràfic de drogues i la feina que feia la policia de Baltimore al respecte. Ho trasllada amb un realisme que espanta, alhora que ens presenta uns personatges treballadíssims i desubicant la línia que separa el bé del mal. Ni els bons són tan bons ni els dolents tan dolents. Menció a part es mereix el personatge d’Omar, el primer lladre que roba als traficants i a sobre és gay. No sé que feu encara llegint aquest post. A veure-la!