De policies i narcotraficants

the wire

D’entrada les sèries de policies, detectius i investigadors privats no m’han acabat de fer el pes. A excepció de House, que podríem dir que el criminal és la malaltia que busca el nou Sherlock Holmes del segle XXI, ni les CSI (las vegas, miami, N.Y.) ni Mentes criminales per citar les més famoses no m’acabaven d’enganxar. Saps que el resultat culminarà en aquell mateix capítol però no aportarà cap valor als personatges, no canviaran davant dels esdeveniments, no seran millors ni pitjors que quan començaven a investigar. The wire va més enllà. Si bé la presentació del cas dura un parell de capítols, la culminació no sabrem si acaba aquella temporada o seguirà un parell més enllà. Que els policies no viuen per treballar (cas de Grissom), són funcionaris purs i durs que volen fer les seves hores i marxar a casa a veure el partit de football, per molt que els “negratas” trafiquin pels barris, matin a les putes o s’immisceixen en affairs polítics.

David Simon, el creador, ex-periodista del The Baltimore Sun (on s’ambienta la sèrie) va estar durant 12 anys empapant-se diàriament de noticies sobre el tràfic de drogues i la feina que feia la policia de Baltimore al respecte. Ho trasllada amb un realisme que espanta, alhora que ens presenta uns personatges treballadíssims i desubicant la línia que separa el bé del mal. Ni els bons són tan bons ni els dolents tan dolents. Menció a part es mereix el personatge d’Omar, el primer lladre que roba als traficants i a sobre és gay. No sé que feu encara llegint aquest post. A veure-la!

Nois del segle XX

llibre 1

Quan eren petits tenien una base secreta en un descampat. Hi guardaven una ràdio, uns còmics i un pòster d’una pel·lícula picant. També tenien “el llibre de les profecies”, una llibreta per plasmar les seves historietes sobre la destrucció de la fi del món per part de robots gegants, bombes de protons o virus letals. Es clar que també hi havia dibuixada la solució per salvar a tothom i convertir-se en herois. Criaturades. Han passat els anys i els amics ja no són tan amics com abans. La vida adulta els ha atrapat i la frustració professional i personal està a l’ordre del dia. L’inesperat suicïdi d’un dels antics companys, una carta del mort i un símbol inventat per ells pintat a la paret de casa seva, animen a Kenji a investigar darrera dels esdeveniments. Quina relació hi ha entre el seu símbol i la secta, cada cop més extensa, que lidera un misteriós home a qui tothom diu “Amic”, el qual comparteixen? Perquè han desaparegut eminents científics? Qui vol matar els antics companys del cole? No deixa gaire temps lliure tenir una botiga de 24 hores i cuidar de la neboda que la teva germana ha abandonat. Però qui salvarà el món sinó un músic frustrat.

Sens dubte és el millor thriller de misteri del manga després de “Monster”. Curiosament del mateix autor, Naoki Urasawa. Els esdeveniments passats, presents i futurs es barregen fent un collage, al principi rebuscat i poc aclaridor, però que es va desgranant a poc a poc, a mesura que van avançant els episodis. I la manera que té Urasawa d’enganxar amb el seu estil narratiu (amb influències clarament occidentals), fan d’aquest manga la millor lectura d’un còmic que hagi vist en anys. Altament recomanat. O també que és un crim si no teniu l’oportunitat de llegir-lo.