Sci-fi a la francesa

Rompenieves: el fugitivo (volum 1)

Al més pur estil de les velles i genials novel·les de ciència ficció com 1984 de George Orwell o Farhenheit 451 de Ray Bradbury, novel·les indispensables pels amants i no amants de la literatura, es presenta aquest còmic francès dels coneguts a la seva terra Jean-Marc Rochette i Jacques Lob. Rompenieves (Le transperceneige) és el primer d’una trilogia de còmics sobre un futur post-apocalíptic on la terra ha quedat en una constant glaciació després d’una guerra (desconeguda pel lector) dibuixant un paisatge completament blanc sense possible regió habitable.

La grandesa de l’alta definició

Qualsevol mà és més gran que el WD

Seguint amb la temàtica dels gadgets, aquest no té res a veure amb l’anterior. No usurpa tan de temps però també deixa una satisfacció visual d’immenses proporcions. L’aparell en qüestió és el Western Digital Hd Tv, de la marca de discs durs Western digital. Un típic reproductor multimèdia, molt comú últimament en les llars, que reprodueix arxius de pendrive o discs durs externs. I és que aquest reproductor no posseeix disc dur propi. Cosa que el fa atractiu per varies raons: no està limitada la seva capacitat, gràcies això podem enxufar tants discs durs com vulguem i amb la capacitat que nosaltres vulguem (un cop d’efecte per la casa que es guanya la vida amb l’emmagatzematge, minipunt per ells!); el seu preu no arriba als 100€, depenent això sí d’on el compreu, però ara per ara és el reproductor més asequible; i l’última característica i la més important, és de les primeres de la seva generació en reproduir arxius mkv. Gràcies a l’incorporació de la, cada vegada més famosa, surtida HDMI.

El gadget robatemps

S'alimenta de temps humà

Heus aquí la màquina de la meva perdició. Com individu, com a persona, com a ésser humà. Aquesta mervallosa màquina demoníaca m’ha posseit com feia temps que no em posseia el vici per les videoconsoles. I ja fa un bon grapat d’anys que no veia bits. Per culpa d’aquest regal m’estic posant al dia i de pas reconciliant amb els videojocs. I de la millor manera: jugabilitat en alta definició.

M’explico. La sort d’aquest humil blogaire és posseir un televisor sony bravia de 40″, encara que per la resta de mortals no és difícil aconseguir-la avui en dia a un preu raonable (el problema és ubicar-la després), i fins que no li he enxufat la PS3 no he descobert el potencial de la High definition (HD). Al principi, i perqué ve amb l’aparell, inclou el típic euroconector. Però fins que no et connectes mitjançant el cable dels orgasmes audiovisuals, o altrement anomenat HDMI, no descobreixes la veritable bellesa de la vida.

Pulutan, i a modo d’excusa per no haver escrit amb la regularitat que vaig prometre en els propòsits pel 2009, que sapigueu que aquest gadget té la culpa de tot. D’on trec el temps per escriure quan he de viure 1001 fantasies amb els “trapicheos” d’en Niko Bellic al Grand Theft Auto IV, les carreres esbojarrades de Motorstorm: pacific rift, combatre a la segona guerra mundial del Call of duty: world at war, descobrir el món dels ninotets de roba a Little big planet, recrear-me en el detallisme dels cotxes de Gran turismo 5 prologue. I tot això enmig de les batalles de preguntes i respostes que em planteja el Buzz: el multiconcurso. D’on nassos trec jo tan de temps per fer blog?

Top 10 musical 2008

Una llista més, típica típica típica, abans de donar per finalitzat aquest any. A continuació dóno un repas als que han estat els millors àlbums musicals del 2008. Al ser personal no està per res lligat a la crítica musical professional ni res per l’estil. Però són els àlbums que més m’han cridat l’atenció i he reproduit a l’mp3 més que qualsevol altre.

Mentiria si hagués de dir que s’han quedat per poquet al calaix els següents discs, però sí que han estat molt destacats per la polèmica que han generat, o simplement perquè a mí m’han deixat un regust dolç però insuficient per desbancar a qualsevol dels àlbums exposats. A destacar: death magnetic de Metallica, chinese democracy de Guns’n'roses, reconstrucción de Deluxe, modern guilt de Beck, only by the night de Kings of Leon, i love your glasses de Russian red, Glasvegas de Glasvegas, l’Ep de Grupo de expertos solynieve, antiguo y nuevo, the bedlam in Goliath de The Mars volta o Qué fue de Ellos de Ellos. Si fós un top 20… Però és un top 10.  Anem amb els que sí han entrat, sense ordre de preferència:

I per l’any que ve…

Em torno a repetir, però demano disculpes novament, perquè l’ordinador encara està espatllat (i per reis ja en tindré un de nou, yupi!), i també he agafat un d’aquests famosos brots de grip, tot barrejat durant les festes de nadal, i que per cert, espero que tothom estigui passant unes bones festes, i a més a més avui faig anys. Gràcies a tots els que m’heu felicitat i els que ho faran, però fer anys cada cop és més dur. Sobretot quant t’acostes a la trentena. Ai quin mal. Però el que volia fer, ara que estic més recuperat, era desitjar-vos a tots un bon any  2009 i anunciar-vos que quan tot torni a la “normalitat” aquest blog seguirà un ritme més constant que el dels darrers dies.

La veritat és que no sé si la gent que porta blogs se’ls pensa molt o no. Jo intento desmarcar-me de l’actualitat del què sigui, que per això hi ha un munt de blogs i mitjans de comunicació que estan a l’última, i com dic sempre “ho fan millor”, i pel contrari oferir posts interessants (i atemporals) sobre els temes que més m’interessen i que comparteixo periòdicament amb tots els usuaris que m’han cercat o s’han topat amb aquesta pàgina i els hi hagi interessat. I després del salt, alguns despropòsits per l’any que ve.

Directed by

Després de veure alguns dels grups de rock emergents de Nova York, toca veure els talents cinematogràfics que ha parit la ciutat. Aquí la meva opinió sobre 5 directors que han aportat moltíssim a la història del cinema modern i clàssic:

Woody Allen

Com no podia ser d’una altra manera, el primer de la llista, el jueu més conegut de tots els temps: Woody Allen. Brooklynès d’origen, per ser exactes, poc es pot dir que no s’hagi dit d’aquest personatge. Actor, guionista, director, productor, monologuista, escriptor o músic (toca el clarinet amb la seva banda The new Orleans Jazz band) són algunes de les professions que ha tocat amb regularitat al llarg de la seva vida amb millor o pitjor fortuna (més de la primera). La seva filmografia toca sempre temes trascendents inherents a l’ésser humà, ja sigui l’amor, la mort, la traició, la venjança, el matrimoni, l’adulteri, la religió, el psicoanàlisi, els valors, etc. però per damunt de tots ells el respecte i l’amor que professa en bona part de la seva filmografia a la ciutat de la gran poma. Ha estat guanyador d’un munt de premis Oscar, Globos d’or, Baftas,… cal dir que els més “importants”, els Oscar, no s’hi havia presentat mai fins la tragèdia de l’11-S, a la qual va assistir a la gala del 2002 per donar el seu suport a les víctimes de la ciutat, fins llavors coincidia amb la gira musical de la seva banda, amb qui naturalment si sent molt més a gust. Millors films: Manhattan, Annie Hall, Todo lo que siempre quiso saber sobre el sexo pero nunca se atrevió a preguntar, la rosa púrpura del Cairo, la última noche de Boris Grushenko o Zelig entre lo millor pel que això subscriu.

Mil excuses

I'm so sorry very much, de veritat!

Estimats fidels, hola novament! Primer de tot, gràcies per anar seguint la pàgina, perquè després de no postejar durant dos setmanes, la gent segueix creient en mi (yes-we-can), i les estadístiques són molt decents, dins la mitjana habitual. Gràcies a tots per anar seguint el blog.

Aquest post és bàsicament una disculpa i una explicació al meu bloqueig creatiu durant aquest temps. Anem amb les excuses barates:

Rock from New York

Per començar bé aquest especial dedicat a el bo i millor de la ciutat de “la gran manzana”, començarem per dir que Nova York és des de ja una de les capitals de la música i creadora de grans artistes, a part de donar grans cançons: la típica New york new york (la versió Frank Sinatra), New York city boy (engaxíssima cançó dels anglesos Pet shop boys) o Englishman in New York (Sting). Però la ciutat també ha estat cuna de molts artistes consagrats (Los Ramones, New York dolls, Kiss, Spin doctors, The velvet underground o Talking heads) o els novells, alguns coneguts i d’altres no tant que ara mateix passaré a destacar, com el més bo que ha surtit últimament de la ciutat:

The strokes

Com no podia ser d’una altra manera. The strokes. El grup destinat a posar de moda un altre cop l’anomenat garage rock, amb un àlbum debut genial i indiscutible obra mestre del rock contemporani: Is this it (2001) amb magnífiques cançons “rompepistas” de ballar com “New York city cops”, “Hard to explain” o “last nite” entre el millor de l’àlbum.

New York, New York

Manhattan

Doncs aquest és el destí per les meves properes vacances. Sis dies fins que surti el vol. I el meu primer viatge a l’altre costat del “charco”. I prometo el que pensava que no arribaria a complir: no trepitjar els States fins que el mono que ocupa el despatx oval surtís de la cadira presidencial. No és del tot cert, però estaré allà per veure el clima de terror en que va submergir el que fora en altres temps un gran país. Obama ja és el president electe i a punt per començar el seu mandat. Sóc molt escèptic en quan a política, o sigui que aquest “yes, we can” personalment no em diu res, però qualsevol opció demòcrata serà mil vegades superior a la republicana.

Com que m’estic empapant de cultura novaiorquesa, acceptaré suggeriments i aportacions a què és imprescindible no perdres de la monumental ciutat dels gratacels (encara parlo de Nova York i no de Benidorm). De moment aquesta setmana serà un “especial NY”, perquè és evident que la ciutat ha aportat un munt de cultura a tots els àmbits, a part de ser la ciutat favorita a ser destruida per tots els directors de cinema quan realitzen una “disaster movie”, i acceptem World trade center d’Oliver Stone (2006) com a tal.

Ejem! De totes maneres New York no era el primer destí turístic escollit. Per sort he pogut fer un canvi de bitllets.

Kate, hem de tornar!

Ajïra Airways

A aquestes alçades si ets seguidor d’aquest blog, deixeu-me comptar les entrades, mmm… 1, 2, 3,… Si ets un dels 5 seguidors del blog: enhorabona! Has guanyat un fantàstic viatge amb totes les despeses pagades al destí que vulguis, només m’has d’enviar les teves dades al correu electrònic. La companyia amb la que volarem és la que il·lustra el post: Ajïra Airways. M’asseguro d’anar sempre en bones companyies, i més després de comprar el bitllet amb Oceanic Airlines, una aerolinia que va fer fallida després de l’incident, ara farà quatre anys, amb aquell avió que es va estavellar al Pacífic (amb només 6 supervivents, quin horror!). No us preocupeu que si aneu a la web veureu que és molt fiable. Després del salt analitzo quins són els punts forts i febles d’aquestes aerolinies.